Darrerament hem publicat alguns articles molt interessants sobre el respecte que mereixen les víctimes de la Guerra Civil per part de la societat actual. Són els que han escrit Joan Quetglas, Joan Pons Moll i Josep Maria Quintana.
Han coincidit amb els homenatges que les administracions públiques dediquen a persones que van morir per causa de la repressió franquista, amb la col·locació de les pedres de la memòria, inicialment pensades pel seu autor pels assassinats als camps de concentració nazis. Hi ha històries personals d’aquestes víctimes i de les seves famílies que emocionen qualsevol persona amb un mínim de sensibilitat. Demà en publicarem una d’elles.
Joan Pons Moll va explicar molt bé com Menorca va patir dues repressions, primer la protagonitzada per membres del Front Popular i després la del franquisme. Josep Maria Quintana va descriure les diferències entre la història i la memòria, i la dificultat de legislar sobre aquesta darrera perquè la memòria és selectiva i subjectiva, parcial. Joan Quetglas, a qui van assassinar el seu pare l’any 1939, va reflexionar sobre com va ser educat sense odi i com en aquests moments sent com se li obren ferides que haurien d’estar cicatritzades.
L’ús de les víctimes per interessos ideològics i partidistes és un dels obstacles més importants per sanar les ferides i afavorir la reconciliació. Les víctimes ho haurien de ser de tots, si és que es vol que la memòria personal obri pas a la història col·lectiva.
Per motius històrics i per respecte a totes les memòries personals i familiars, Menorca podria ser un referent si alguna entitat de la societat civil volgués liderar un homenatge a totes les víctimes de la Guerra Civil, sense necessitat de tornar a fer judicis, sinó com una forma de fer justícia als morts i un reconeixement a les seves famílies.
Si la nostra generació no és capaç de superar les ferides de la història, vol dir que ens rendim davant dels que sembla que estan interessants en repetir-la.
