Joan F. López Casasnovas03/09/20 0:00
TW

Aquesta setmana es compleixen 50 anys de l'accés de Salvador Allende a la presidència de Xile. Havia guanyat les eleccions per poc marge de vots. Allende volia complir el seu programa electoral i encetà unes transformacions socials que aixecaven grans esperances entre les esquerres europees. Nacionalització d'indústries estratègiques, començant per la producció de coure, creació d'una banca pública; una reforma agrària per acabar amb la xacra del latifundisme; assegurar la nutrició infantil i l'accés gratuït a la universitat, etc. La revolució democràtica sorgia de les urnes i no de les armes. Construir un país d'igualtat, llibertat i participació en el camí de l'hegemonia de les classes populars. Tres anys després, a les legislatives del març de 1973, la Unitat Popular assolia el 43'3 per cent i consolidava el creixement del seu suport.

Noticias relacionadas
Joan F. López Casasnovas

Posar el picarol al moix

Más noticias relacionadas

Però aquell ‘procés' excitava la indignació de les elits extractives i els seus oligopolis, i actuaren com solen fer als espais que colonitzen. Entre la CIA i el poder de les multinacionals, amb l'ajut de l'extrema dreta (el grup terrorista Patria y Libertad), anaren ofegant l'experiència xilena (la vaga del mafiós sindicat del Transport, com a exemple, per obligar al desabastiment) fins al cop d'estat de Pinochet amb la col·laboració dels EUA (paper galdós tingueren el secretari d'Estat Henry Kissinger i l'ambaixada americana). Açò ja és història. En aquell dramàtic 11 de setembre de 1973, sota les bombes al palau de La Moneda, minuts abans que un tret acabàs amb la seva vida, el doctor Allende adreçava als treballadors xilens unes paraules que han transcendit: «Superaran altres homes aquest moment gris i amarg, on la traïció pretén imposar-se. Continuïn vostès sabent que, més prest que tard, de bell nou s'obriran les grans alberedes per on passi l'home lliure, per construir una societat millor». De retorn a Espanya, el socialista valencià Joan Garcés, que havia estat secretari d'Allende, ens en deixava el seu personal testimoniatge.

A l'Estat espanyol, on l'agonia de Franco reforçava encara la repressió de la Dictadura, aquells fets de Xile suposaren una maçada per a les forces que pugnaven per una ruptura democràtica. S'aconseguiria per la via de les urnes? No fou així. Les esquerres majoritàries acceptaren (forçades?) el reformisme del sistema («de la llei a la llei», màgic Fernández Miranda!), que entronitzà un rei posat per Franco, amb una cort política ‘lampedusiana', experta en canvis aparents per obviar que res d'essencial no es tocava. Avui se'n diu «Règim del 78».