Dia 9 de maig es celebrava es Dia d'Europa, en commemoració pes discurs que va pronunciar Robert Schuman, ministre d'exteriors francès, es 9 de maig de 1950, cinc anys després de sa terrible i devastadora Segona Guerra Mundial, per presentar una nova proposta de cooperació política i econòmica dins Europa, s'embrió de sa Comunitat Econòmica Europea i, finalment, de sa nostra Unió Europea.
Però es Dia d'Europa no s'hauria de celebrar es 9 de maig, sinó es 10 de maig, en memòria d'aquell 10 de maig de 1940 en què Winston Churchill seria anomenat primer ministre de Gran Bretanya. Fet que canviaria per sempre més es destí d'Europa. Sense dubte, es tractava d'un personatge únic i irrepetible en sa història des nostro continent.
Diumenge es complien exactament vuitanta anys des debat històric que es va viure a sa House of Commons des Parlament Britànic. Després des fracàs per evitar que es nazis ocupassin Noruega, es primer ministre, es conservador Chamberlain, tocat -i tacat- per haver intentat un inútil i vergonyós pacte amb Adolf Hitler, havia perdut fins i tot sa confiança des tories, es seus diputats. Diuen que es discurs més contundent va ser es de Lloyd George, diputat de s'oposició lliberal: «El primer ministro pide sacrificios. La nación está preparada para asumir cualquier sacrificio mientras haya liderazgo y siempre que el Gobierno diga claramente lo que quiere y la nación esté convencida de que quienes la dirigen dan lo mejor de sí mismos. Digo solemnemente que el primer ministro debería dar un ejemplo de sacrificio porque no hay nada que pueda contribuir más a la victoria en esta guerra que su dimisión». Es laboristes també van fer sebre a Chamberlain que farien costat a qualsevol govern de coalició amb majoria conservadora, sempre i quan ell no en fos es president. Va arribar així sa seua dimissió.
Hi va haver altres candidats molt més ben posicionats i amb millor premsa, com Halifax, partidari d'un deshonrós pacte amb es nazis consistent en entregar Europa a Hitler a canvi que Gran Bretanya conservàs es seu imperi. Però Winston Churcill va ser s'únic que va fer una crida patriòtica a favor des rearmament i de lluitar contra es nazisme. Açò va fer que el rei li demanàs formar govern. Sir Winston s'havia convertit en sa darrera esperança de Regne Unit i de tot Europa.
Sa veritat és que no som cap fanàtic de sa Unió Europea, ni ho he estat mai. Si ets estats ja me fan feredat pes seu nivell de rapinya contra sa ciutadania, ses organitzacions supranacionals me fan esborronar. Sempre he pensat que sa Unió Europea és una institució massa allunyada de sa ciutadania i on sobren polítics, assessors i buròcrates. Però no podem oblidar una cosa. As cap i a la fi, sa Unió Europea ha suposat es període de pau, llibertat, convivència i progrés econòmic i social més important de sa història.
Sa fortalesa i ses conviccions d'un homo qui creia en sa llibertat com Winston Churchill van fer possible que Europa reaccionàs i lluitàs a sa Segona Guerra Mundial contra es nacionalisme socialista alemany. Però a partir de llavors, ses democràcies occidentals haurien de lluitar a sa Guerra Freda contra es comunisme de sa Unió Soviètica, que desgraciadament, és més vigent que mai fora de sa Unió Europea: Xina, Cuba, Corea del Nord, Venezuela, Laos, Vietnam…
Amb una oposició dividida i incapaç d'unir forces en defensa de sa democràcia espanyola davant un govern social-comunista que està aprofitant una crisi sanitària per capolar drets i llibertats, sa Unió Europea és sa nostra darrera esperança per defensar Espanya de ses dues grans amenaces actuals: es nacionalisme d'aquells qui pretenen esmicolar sa nostra Nació Espanyola en mil bocins, i es comunisme que vuitanta anys després de sa Guerra Civil -i amb cent millons de morts a ses esquenes- ara torna a ostentar es poder a Espanya, com sempre, amb s'ajuda des socialisme. Encenguem un ciri a Brussel·les, perquè ara mateix és Europa o sa misèria.
