L'esquerra històricament s'ha autodefinit per ser inconformista i crítica, per no voler deixar res sense qüestionar. Lamentablement, però, hi ha temes que o no vol tocar o, si els toca, ho fa amb notòria incomoditat. Un dels quals que actualment clama al cel que no afronti per les repercussions que té per l'economia espanyola i menorquina és el de la Unió Europea. També és preocupant la manca d'anàlisi respecte el que porta implícit l'euro. Per què aquest silenci? Per què aquesta por?
L'embolic ve de molt lluny; és molt antic. Europa, com ideal que aglutina Il·lustració, drets humans, parlamentarisme i igualitarisme, va ser invocada a Menorca mateix en el segle XVIII pels sectors socials més desvalguts per fer front al feudalisme i l'absolutisme. Aquest pensament queda revelat, per exemple, a l'Illa en la dècada de 1770, sota el domini britànic quan, davant l'intent dels nobles i burgesos menorquins de reformar les nostres sales municipals, els nostres ajuntaments, perquè ni els pagesos ni els menestrals tinguessin representació, ni vot ni paraula, en els afers municipals, com tenien des de l'època medieval, un sector de la ciutadania i el poble menut, invocant Europa, van fer tot el possible per parar l'autoritarisme i la reacció que encarnava l'aristocratització dels ajuntaments. Europa era llavors, i continua essent encara, un ideal, amb molt contingut d'utòpic, de redemptor.
Seguint aquesta línia, d'Europa com força messiànica, de fita que porta implícita bona educació, ensenyament, democràcia, cultura i igualitarisme, de classes mitjanes i menestrals, el meu avi patern era completament europeista i anglòfil, cultura que va llegar al meu pare. A casa prou vegades he sentit declamar els versos europeistes de Salvador Espriu: «Oh, que cansat estic de la meva / covarda, vella, tan salvatge terra, / i com m'agradaria d'allunyar-me'n, / nord enllà, / on diuen que la gent és neta / i noble, culta, rica, lliure, /desvetllada i feliç!» Durant la dictadura franquista, Europa era pels demòcrates i republicans espanyols el somni. Tanmateix, però, oblidant, o no volent veure, que el general Franco va ser respectat per prou dirigents dels Estats nació europeus que s'autoproclamaven demòcrates, com W. Churchill mateix. El dictador va morir en el llit i la Transició la ven fer només els espanyols, Europa va fer ben poc per la democratització espanyola.
Amb aquesta llarga tradició acumulada, més utòpica que contrastada, no és d'estranyar que totes les forces demòcrates, confonent ideal amb realitat, fessin corregudes perquè Espanya entrés a la Comunitat Econòmica Europea, petició d'adhesió a la qual va ser formulada el 1977. Per l'esquerra, l'entrada a la comunitat l'1 de gener de 1986 va ser un gran motiu de celebració perquè va ser vista com una garantia que mai més es tornarien a veure cops d'Estat militars, com els de Tejero.
Mentre els britànics van entrar a la CEE el 1973 ben dividits, essent els treballadors de les indústries i els laboristes els més contraris a l'entrada, tal va ser l'ideal utòpic europeista i antigolpista de les esquerres espanyoles que ben pocs van veure que la CEE que es forjava era una potència econòmica de base capitalista i que retallaria la capacitat de gestió de la nostra economia nacional.
La moneda euro, propiciada per la UE, és conseqüència i causa del neoliberalisme, que implica menysteniment del sector públic, privatització de serveis, formació de monopolis, afavoriment del capital financer alemany i creixement de les desigualtats socials en el si dels diferents estats membres i entre els estats membres del sud i del nord.
Que la UE està al servei del gran capital i no està disposada a canviar sota unes bases socials i democràtiques ho revela el mateix Brexit. No es va fer res per dissuadir amb fets, amb propostes de canvis, els britànics. El desastre de Grècia, deixant a la pobresa i obligant a emigrar, a una gran part de la seva població revela que les esquerres espanyoles haurien de començar a mirar la UE amb uns altres ulls, no com un ideal utòpic sinó com una força destructora. Així mateix, a la llum de totes les petites empreses industrials menorquines que estan tancant i de les protestes dels pagesos d'Extremadura, com més tardi l'esquerra a afrontar que l'eurozona és un problema ben gros, que la mateixa Unió també ho és, més pobresa i més gent políticament desencantada hi haurà. Caldria afrontar la problemàtica d'una vegada sense por i separant ideals a fets.
