Com que estic preparant un article per a una revista d'art d'àmbit nacional he tornat a rellegir l'escriptor Ernst Jünger (1895-1998). Si els subratllats indiquen l'interès que la lectura ha suscitat en el lector, el novel·lista, assagista, filòsof i historiador alemany ocuparia un dels primers llocs entre els escriptors que he tingut la sort de llegir aquests darrers anys. Detectada la frase que cercava («A la fi he conegut aquí (a Roma) la sopa de dàtils de la mar») he reparat en d'altres locucions i, per la coincidència de les dates -divendres passat va ser dia disset de gener-, una que emparenta Jünger amb l'eremita sant Antoni Abat: «En aquest sentit es mereix un elogi sant Antoni Abat que, estant ja en vida en olor de santedat, va ordenar als seus deixebles que eliminessin tot rastre de la seva sepultura en el desert, per evitar així que ningú hi pogués peregrinar». Sant Antoni Abat, el nostre sant, el patró de Menorca. No sant Antoni de Pàdua. És curiosa la veneració que es té a Catalunya a aquest frare franciscà, teòleg i predicador nascut a Portugal a finals del segle XII. També conegut com sant Antoni de Lisboa és un dels sants més populars del santoral catòlic. A Barcelona, encara que se celebri la processó dels Tres Tombs, em produeix molts malentesos. Per la diada de Sant Antoni tenim a casa un esperit alegre perquè és festiu a Menorca i m'agrada felicitar les persones que duen aquest nom. Quasi el cent per cent, ja siguin homes o dones, em diuen que el 17 de gener no és el dia del seu sant. Que el seu sant se celebra la jornada del tretze de juny. Inversament, la meva dona, que va ser batejada amb el nom familiar en femení de sant Antoni Abat, és felicitada cada any per aquesta data primaveral de mitjans juny.
Ernst Jünger és un escriptor controvertit. Va participar com a soldat en la Primera Guerra mundial i va entrar com a oficial a París amb l'exèrcit alemany liderat per Adolf Hitler durant la Segona Guerra mundial. Es va oposar a la ideologia nazi i va salvar la vida a tants jueus com va poder. En un dels seus famosos dietaris va escriure, quan es va assabentar de l'extermini progressiu dels jueus: «L'uniforme i les condecoracions, que tant he estimat, em produeixen repugnància». Va ser un errant puntual i productiu després de les grans guerres i considerava que els viatges eren un apropament a la plenitud personal. Creia que l'encreuament entre el temps del món i el temps de la vida produïa fulguracions de profund caràcter educador. Com que va viure 102 anys, el cabal de la seva literatura, a més de ser extensa, frega com la proa de la llanxa del pràctic o pilot la nau hoste del temps. Ernst Jünger, ja en el pla quotidià i popular, em recorda, també en aquestes dates, una altra persona centenària que precisament avui fa 106 anys. Es tracta, crec, de la dona més vella de Menorca. Rafaela Pons Florit va néixer un dinou de gener de 1914. Molts d'anys, Felita, des de Barcelona. La darrera vegada que vam anar a veure-la a la seva casa des carrer Fred de Ferreries, el novembre de l'any passat, encara ens va recitar de memòria una codolada escrita pel seu pare (avi de la meva sogra, besavi de la meva dona i rebesavi del meu fill), Rafael Pons Sintes que va ser batle del poble durant la Guerra Civil, i en la qual es descrivia el lloc de Calafi Vell de la carretera de Cala Galdana on la mateixa anciana centenària va néixer.
Quin és el secret de la longevitat? Ho desconec completament. Crec que ha de ser una mescla de bons hàbits, genètica... i sort. Encara que practiquis bons hàbits i posseeixis una genètica vinculada amb la duració un accident de qualsevol casta pot trencar aquesta afortunada combinació.
Si hem de fer cas a la història relacionada amb el sant, per exemple la biografia contada per sant Atanasi d'Alexandria, Antoni d'Egipte també va ser centenari. Va néixer a Coma l'any 251 i va morir al Mont Colzim, situat entre el Nil i el Mar Roig, l'any 356. Per tant, va viure 105 anys! Més que Ernst Jünger, menys que Rafaela Pons Florit que avui en fa 106.
La iconografia cristiana presenta sant Antoni Abat com un vell amb barba, amb una gaiata en forma de la lletra grega tau i amb una campana penjada; amb un porc als peus (a Occident); amb un llibre; amb una creu en forma de tau (creu de Sant Antoni); com a monjo; com a ermità essent temptat per dimonis i figures femenines.
Aquesta setmana que hem deixat enrere he llegit un reportatge sobre campaners. Xevi Pallàs, que s'ha construït una cadira per tocar aquests antics instruments musicals, assegura que «les campanes són l'únic so que sentim des de l'Edat Mitjana». M'agradaria fer una precisió. L'únic so artificial, per tant humà, que podem sentir des d'aquest període de temps. Els ocells, els animals, projecten sons naturals que romanen impertorbables. M'encanta sant Antoni. És el patró dels animals, du i toca un instrument musical, tragina un llibre, està relacionat amb la mítica lletra tau i, a més de la santedat, va assolir una extrema longevitat després d'haver resistit les temptacions del dimoni.
L'any passat vaig trepitjar amb respecte unes quantes vegades la desgastada rajola amb la lletra Tau de la plaça Alfons III de Ciutadella; un punt de la Terra que sustenta el pes del món al meu parer, i ho vaig fer amb una gran i antiga emoció. «Sant Antoni té virtut, / als malalts dona salut, / posa pau als matrimonis. / Oh gloriós sant Antoni! /, aguardau-mos / del foc i del dimoni, / de ses penes de l'infern. Amén».
Que sigui així durant tot l'any.
