Després del darrer plenari del mandat, un company va compartir la següent reflexió: «T'adones que en 4 anys hi ha regidors, dels 21, que no han fet res? I vam bromejar amb carones representatives: «No fer res, és el més fàcil», «Si no la fas, te la fan», «No importa el què fas, sinó el que la gent creu que fas», «Res, per no perdre vots»... Anys després, pens que les frases s'han especialitzat, i que ara, ens mostren l'art del màrqueting. Dirigents o dirigits?
Aquesta setmana estem comprovant els resultats de la inacció política. I no em refereixo a les conductes il·legals, totalment condemnables, víctimes dels fanatismes que uns i d'altres es van crear. De fet, si jo fos polític, més enllà d'egos i d'interessos partidistes, faria un anàlisi del grau d'irresponsabilitat tant del «unitat d'Espanya» com de la «República virtual» i m'implicaria amb la realitat dels milions de persones que s'han manifestat en totes les capitals nacionals de manera pacífica.
Per dir-ho amb clau d'humor: llàstima d'haver comptat amb aquelles dones mediadores, les nostres mares, que interferien en qualsevol conflicte. Coneixedores i competents en trobar el punt comú de la baralla, que reduïen la tensió, capaces de crear el clima adient que precedeix el col·loqui. Sí, segurament ens farien reconèixer la confiança i l'acord.
I prenguin nota, perquè el resultat del 10-N també ens assenyalarà que el diàleg era el camí. No practicar-lo quan toca, es paga car.
