Al carrer. L'has vista al carrer i encara no era de dia. Al portal d'una casa en què, suposes, ha fet una llarga estada. Tota sola, ara coixa, objecte inútil, espera que passi un camió que la recollirà per anar a parar al fred cementiri de quasi totes les coses innecessàries, inaprofitables: l'abocador de fems. Únics cementiris del món on no hi ha ni flors, ni arbres, ni reben mai una mala visita el dia dels difunts.
Les coses són com són: implacables, inexorables. La cadira de la nostra història era de bona família i de boníssima llenya; formava part d'un grup de germanes: sis en total. Una parella jove, plena d'il·lusions, de projectes i de vida, les van comprar a una moderna botiga del centre. Entraren a una casa que feia olor de nou de trinca. Van ser admirades i acariciades repetidament. Després de moltes anades i vingudes, ubicades al que seria el menjador: una habitació alegre, amb un gran finestral que donava al carrer.
La nostra cadira va ser testimoni excepcional de molts moments feliços: dinars i sopars. Nadals, aniversaris, festes del poble i solemnitats familiars, passaven per aquell menjador. Forta com era —ben igual que les seves germanes—, va aguantar, ben contenta, culs de tota mena: joves i vells, de fillets inclús —cosa bona ja que la protegien amb un suau coixinet—, culs de dones esprimatxades i d'homes ben sobrats de quilos.
Ho recorda molt bé: passats uns anys, no molts, un nadal molt fred, un dels fills de la casa es posà dempeus damunt d'ella i va recitar un vers, i ella, a pesar de tenir l'ànima de llenya, sentí certa emoció. Igual una nit de gener en què ella mateixa i les altres van ser depositàries dels regals d'uns misteriosos reis d'orient, que, curiosament, tenien la mateixa cara que pares i avis. Aquell dia foren testimonis del que volen dir ulls emocionats i sorpresos.
Les coses no anaven malament del tot: cada setmana, passadeta d'un pedaç suau per llevar la pols i de tant en tant un toquet d'un olorós producte americà per mantenir el llustre. El vernís anava molt bé, deien, per protegir de la humitat i del pas dels anys. Una vida realment confortable i no massa estressada: vida de cadira senyora.
El temps, ja ho saps, tot ho barata —o desbarata, depèn— i començaren canvis. La vesina butaca que coneixia del primer dia, va partir un dia en braços d'uns homes que rallaven fort. Finalment va sortir pel balcó. Mai més en saberen res. La tauleta de vidre, sempre plena de cendrers i revistes, també va partir, sembla, a una altra habitació «que aquí ja no fa cap servei i queda antigosa». Televisions n'havien passat un xinxer, la d'ara és quasi més ampla que la finestra.
Si tant vols, indicis de reuma sí que en tenia i segons el cul que l'emprava cruixia un poc, sobretot des que un bon dia ella i una germana havien estat destinades a ser cadires de la taula d'estudi dels al·lots. Allà ja no era tan fàcil, ni el tracte tan delicat. Bona gent sí, però més tost deixats i de cul inquiet. Sempre carregades de llibres, de roba i qualque sabata de bàsquet, també..., la seva existència ja no era, ni d'enfora, tan plàcida com abans.
Just partits els joves de casa, tornà el silenci. Silenci i poca llum. Ja ningú se la mirava: ni pedaç de pols, ni vernís, ni un llamp. Ni un mal cul a la vista. Era ja com una cadira jubilada. Ferma i forta encara, pensava ella, però jubilada.
Ara és al carrer. Espera el camió municipal que se l'endurà. Un final ben injust. Hauria volgut acabar com una cadira més noble i digna: a un fester de Sant Joan.
