Ho faré. Cap problema, amic meu: et tornaré a contar aquella història que no acabes mai de creure. Escolta'm bé.
Cada matí, ben dejornet, anàvem a prendre cafè a l'American Bar. Els clients més dematiners, a peu dret, encarats a la barra, com vaques menorquines davant la menjadora, iniciaven les seves converses, entre glopets d'un aromàtic i deixondidor primer cafè i d'algun ginet furtiu. Un poc passades les vuit i mitja, també cada dia, entrava al bar un homenet menut i peculiar.
Després d'un poc entenedor «bon dia», dirigit als indiferents parroquians, anava al racó on hi havia el telèfon públic. Allà iniciava un complex joc de cercar, amb molt d'afany, per les seves butxaques...
El nostre protagonista lluïa quasi tot l'any una gorreta com d'alpinista. De llana a l'hivern i de roba blanca o blava en arribar el bon temps. Amb una mà un poc estrafeta, atracava amb fruïció a una boca, no del tot plena de dents, un fumant cigarret. Ulleres de miop qualcant damunt d'un nas minúscul i llenegadís, davant uns ulls viuets i de color indefinit. No del tot mal vestit.
Havia deixat, però, el personatge d'aquesta història palpant-se les butxaques, de les quals, a la fi, sortien sempre unes quantes monedes. Introduïdes a l'aparell, marcava un número. Després d'uns segons s'iniciava una estranya conversa, que jo —i d'altres també, m'imagín—, intentàvem, encuriosits, arribar a desxifrar mínimament. Impossible entendre res. Un dia semblava que deia cosa sobre un funeral i, un altre dia de vent de tramuntana, pareixia explicar que na Magda des forn havia tornat molt vella...
Acabada la conversa, penjava. Guardant a la butxaca les monedes sobrades, anava cap al carrer, dirigint als habituals de la casa una altra frase que sonava a un cert: «Au idò, fins demà».
Passat un parell de mesos en què, matí sí, matí també, es repetia aquella mateixa cerimònia, vaig haver de demanar indicis, algun aclariment, a un dels clients més vells, que, amb un somriure entre escèptic i saberut, em contà el següent: Feia ja anys —prop d'una trentena, m'assegurà—, un ciutadà de Maó havia decidit no tornar a sortir mai més al carrer. Pretenia, per decisió ferma i personal, quedar reclòs a ca seva. Ben tot sol. No volia cap contacte directe amb el món exterior. El motiu cert, em seguí dient, no el coneixia ningú —un amor frustrat, insinuaven alguns...—; el resultat, però, era que vivia en aquell misteriós i voluntari aïllament. Ja, ni tan sols a l'American Bar, ningú no recordava el nom d'aquell fantasma civil...
2 El nostre homenet era simplement el seu informador personal: cada matí feia com d'ambaixador, de cordó umbilical entre la ciutat i l'ermità. Via telefònica li contava el que era més notori del que passava, havia passat o podia passar a Maó i als seus habitants.
Com pots imaginar, vaig quedar d'una peça. Era una història única i absurda, però tan real i hermosa que semblava fruit d'una ment fantasiosa i una mica surrealista.
Però, amic meu, no tot acaba aquí. Un bon dia, un dels clients més antics de l'American, m'esperava al cap de cantó de la plaça i, xerrant petit, com qui no vol que el sentin, em va dir: «Miri, jo li diré la veritat del fet. No hi ha cap misteri. El nostre personatge no telefona mai a ningú. Marca un nombre a l'atzar i xerra i xerra... tot sol. No hi ha cap interlocutor. En acabar el seu discurs, recull les mateixes monedes que ha posat i que la màquina torna. Això és tot».
El meu confident partí carrer avall i jo, doblement desconcertat amb aquest insòlit i novel·lesc final, em vaig prometre contar-te aquesta història.
I un dia, quan ja no faci tanta calor, intentaré recordar el nom d'aquell curiós homenet...
