La vida no té gaire misteri. Quan s'acaba, quan la vida s'extingeix, llavors el misteri s'eixampla i esdevé insondable i apareixen les preguntes encara mai respostes que han fet néixer la filosofia, les religions i l'art en tota la seva decadència i el seu esplendor. Però mentrestant, mentre tenim els peus damunt la Terra, la vida esdevé d'una simplicitat esfereïdora.
Quan, per exemple, una persona cau al carrer, t'hi atraques i l'ajudes a aixecar-se mogut per una simple i ancestral empatia humana. Abans de fer-ho no li demanes quina religió practica, o si en professa cap, quina afiliació política té, a quina família del poble, de l'Illa o de la ciutat pertany; quin idioma parla ni tampoc comproves si la persona caiguda és un home o una dona ni verifiques el color de la seva pell. L'ajudes a aixecar-se, i prou. La mirada neta d'agraïment anònim de la desconeguda o del desconegut, que ha tingut la mala sort de caure al carrer -a partir de certes edats és freqüent-, és la recompensa intensa i sense substància i, al mateix temps, el ciment que uneix i que estructura una societat forta i sana.
El fort ajuda el dèbil i, amb el seu gest, el fort continua sent fort i, el dèbil, és menys dèbil. Qui s'enforteix encara més amb aquesta interrelació entre potències desiguals és la societat que fa de xarxa i que, a la vegada, els protegeix i els acompanya.
Carmen Calvo, la ministra de la Presidència, Relacions amb les Corts i Igualtat d'Espanya, va fer a la televisió una definició preciosa i perfecta de la democràcia. La també professora titular de la Universitat de Còrdova va declarar que la democràcia és un sistema en el qual governa la majoria tot respectant i garantint els drets de les minories. Va parlar la professora d'universitat que va donar una definició acadèmica del concepte universal de participació. No va parlar la política, la ministra del govern espanyol. Ja governi el PP, ja governi el PSOE les minories són menystingudes i els col·lectius vulnerables són ignorats i, moltes vegades, denigrats i insultats. I, el més cruent, és que succeeix en tots els nivells.
Sense solidaritat social ni empatia amb les minories i els col·lectius vulnerables s'han creat nínxols de superioritats que ens empenyen a actuar amb la mateixa manca de solidaritat i absència d'empatia. Perquè vivim en un món líquid i les posicions no són estanques com, per exemple, en l'edat mitjana. Puc formar part d'una minoria a nivell estatal, posem per cas la independentista, i, al mateix temps, d'un col·lectiu dominant, posem per cas el masculí. Com a independentista no seràs objecte de solidaritat social ni notaràs l'empatia indispensable en tots els nivells perquè una societat contemporània sana i justa funcioni. I, al contrari. Pots formar part d'una majoria, posem per cas la majoria unionista, i, al mateix temps, pertànyer a un col·lectiu vulnerable com ara el femení. Com a dona exigiràs amb tot el dret del món la solidaritat social (cobrar igual que un home, tenir les mateixes oportunitats que un home, exigir les mateixes possibilitats de promoció que un home...) i, com a unionista, no et sentiràs solidària amb els més de dos milions de persones agredides psicològicament o física, o amb els presos polítics empresonats, no et sentiràs afectada per si són maltractats durant un trasllat, si no poden veure els seus filles o fills o si, els presos polítics exiliats, no poden assistir a l'enterrament d'un membre de la família com ara el pare. No sentiràs res. Tal vegada, fins i tot, una íntima alegria. Potser cantussegis interiorment un vulgar i colpidor «A por ellos» i justifiquis la teva manca d'empatia amb un alliçonador i supremacista: «s'ho tenen ben merescut». Vivim en compartiments estancs. Els actes no són innocents. Tenen conseqüències. Hem esfondrat els ponts que unien la societat espanyola i ens hem ficat dins nínxols individuals posats un damunt l'altre que s'acumulen en el gran cementeri de la societat contemporània espanyola, i mantenim petites, puntuals, encreuades i calculades emocions intercanviables només amb aquells que pensen com nosaltres, que senten com nosaltres, que parlen com nosaltres, que són del mateix gènere que nosaltres o que tenen les mateixes inclinacions sexuals o polítiques que nosaltres. Ha desaparegut, com diria George Sanders, aquella «ment col·lectiva, unida amb intencions positives». Si més no a Espanya, la ment col·lectiva existeix, però està unida amb intencions negatives. I ens ho diuen des de tots els estaments. El Rei, en tost d'exercir d'àrbitre neutral com marca la Constitució, renya les víctimes de les càrregues policials, felicita els agressors i ratifica les actuacions posteriors que restaran per sempre concentrades en una xifra ignominiosa. Dit d'una altra manera. A Espanya, quan una persona cau pel carrer, ja no ens hi atracam desinteressadament. Abans de prendre la decisió d'ajudar-la a alçar-se l'interrogam per tal d'esbrinar la seva ideologia política, la seva raça, l'idioma que parla, la seva inclinació sexual o la seva nacionalitat. Quan una societat arriba a aquest punt és que ha perdut el ciment que la solidificava i s'ha convertit en una distopia de la qual Espanya tardarà anys a despertar. Distopia, no confondre amb distòpia, és una utopia negativa on la realitat transcorre en termes oposats als d'una societat ideal, és a dir, cap a una societat opressiva, totalitària o indesitjable.
