Tenc un amic que s'ho està passant molt malament. El diagnòstic d'Alzheimer ha impactat en tota la família i afectat l'entorn social. No l'havia vist mai tan perdut. Sempre ha tingut a la mare i al pare autònoms, eren ells que li feien tot tipus d'acompanyament, i, de cop, els ha caigut una gerra d'aigua freda. Sí, ben desorientat, perquè desconeix els recursos socials que hi ha al seu abast, s'ha de gestionar la discapacitat, la dependència... s'havia imaginat que els pares es farien grans, però només amb petits copets propis de l'edat. D'avui per demà, són grans dependents.
Li han rallat del centre de dia, de la residència de persones majors, de les unitats de descans per al cuidador o del SAD (Servei d'Atenció Domiciliària). Tal i com li ha recomanat el neuròleg, ha demanat cita amb la treballadora social de la ciutat, però no té hora fins d'aquí uns quants dies, molts dies. Tot se li fa feixuc.
I ho explic, perquè cada dia es diagnostiquen milers de nous casos de demència. L'absència de tractaments efectius i l'augment de l'esperança de vida convertiran aquestes malalties en l'epidèmia del nostre segle.
Amic meu, t'adones que som el nostre cervell? I un cervell lesionat danya la nostra personalitat, ens la pren, esborra la memòria i d'altres funcions deixen d'anar? El resultat és que la persona malalta necessita suport per a totes les activitats del dia a dia. I qui t'ajuda? L'atenció a l'envelliment, sempre fa tard.
