El que s'ha de dir

En aquesta ocasió molts dels que hauran de negociar ja han estat socis el darrer mandat. Se saben de memòria les respectives preferències programàtiques. Les setmanes vinents no xerraran només de cadires, però serà el plat principal. Als aperitius, sí, creuaran i perfilaran programes. Als entrants es passaran també factura de les diferències dels quatre anys de convivència (algunes tenses; la majoria, ben dissimulades), exigiran propòsits d'esmena al respecte, establiran noves normes i fixaran límits.

Noticias relacionadas

El kit de l’estiu

Más noticias relacionadas

El 26-M tots els integrants potencials de pactes progressistes estaven molt atents als resultats del potencial soci per calibrar forces de cara als acords. En els àmbits de previsible victòria de l'esquerra, com Maó, Ciutadella, Consell o Govern, bona part del seu interès radicava en conèixer l'equilibri i les distàncies entre afins. Per fer valer i acordar programes? No, senyora, no.

Els exclosos electoralment del repartiment de cadires no han volgut quedar fora del joc de filigranes i posturetes posterior a les urnes. Les propostes de grans acords bipartidistes són bombes de fum per enterbolir el camp de batalla quan un ja està de retirada, sense bales, i l'única minúscula esperança que té és que els futurs aliats es disparin entre ells. O ni açò. Més impostura.

Amb un poc d'esforç, ens podem arribar a creure allò que diuen que cada administració es negociarà per separat. Ara bé, si és veritat, suposaria una novetat.