Som poc accessibles

Em vaig trobar en Vicente i n'Isabel, en un gran magatzem del polígon industrial. Vos ho reconec, lis tenc una estima grandiosa. La seva humanitat, sensibilitat i tendresa, i també la contundència amb la defensa dels més febles, m'alliçona. Són les persones que van fer possible l'entrevista reconeguda amb el Premi Andrés Casasnovas del Diari, ara fa dos anys. I ho vam recordar, amb pena. Precisament, perquè en aquest espai de temps no s'ha borinat gaire el compliment de la Llei de 4 de desembre de 2017, que deia que totes les poblacions d'Espanya havien de ser accessibles per a tothom. Llavors, escrivia que passejaven Maó amb les seves Scooters, i titulava el text amb les paraules de Rovellada: «Una ciutat més accessible no és una qüestió de doblers sinó de gestió política». Avui, segueixen patint deficiències i barreres arquitectòniques.

Noticias relacionadas

De les il·lusions a les transaccions

Más noticias relacionadas

En la conversa, em descriuen les obres del recentment reformat carrer Infanta, o bé la vorera de davant casa seva, o que fa pocs minuts uns conductors els han escridassat per circular pel tram dels vehicles, perquè no era possible damunt la voravia.

Bastaria molt poc per fer-los la vida més amable, però els humans -siguin polítics, tècnics o quotidians- cada dia anem més a la nostra i deixem de banda a tots aquells i aquelles que tenen majors dificultats. D'excuses, moltes, i també farem promeses electorals, però la voluntat de fer-ho possible és només nostra. I què poc accessibles que som!