Si fa uns anys m'haguessin demanat si era feminista, hauria contestat que no. La paraula, no m'agradava prou. Com masclista. La dona adoctrinada que es dibuixava no s'assemblava a jo. Mostrava una estètica determinada, antiga i obsoleta, com si es vinculés a una espècie queixosa i reivindicativa. Que defugia del cànon de la cura per l'aspecte físic, la salut, l'esport, o la pròpia imatge.
Però -sobretot- no ho era perquè em creia que havien aconseguit viure en igualtat. La meva generació vam lluitar drets des de ben petites, creant i escampant el discurs, accedint als estudis, com a mares treballadores, o capacitant la independència salarial envers la parella. Em sentia una dona emprenedora, bregant per construir un moviment que té com a finalitat aconseguir la igualtat política, jurídica i econòmica de la dona en relació a l'home.
Malauradament, avui encara no és així. Guanyem menys ocupant els mateixos llocs de feina. Tenim cura dels fills, molt més que els homes. Assumim al càrrec les persones majors en els darrers anys de la seva vida, la tasca més important del món, i la menys valorada. Et violen i -quin país- et qüestionen. Els teus doblers pareix que no et pertanyen i n'hi ha que pensen que podràs ser la possessió de qualcú, fins i tot d'una manada. Per temporades, governa el patriarcat.
M'hi heu fet feminista. Per açò, aquesta columna et diu: «Estima't a tu mateixa, i si els altres volen, que ells també t'estimin».
