La democràcia es basa en l'autonomia dels ciutadans envers el poder. L'àmbit d'actuació d'un particular, o d'un partit polític, és amplíssim. De fet, les úniques limitacions intenten que els drets d'uns no vulnerin els dels altres. Les autoritats, per contra, han de respectar els drets individuals i el seu comportament està severament restringit. El primer gest d'un governant és comprometre's solemnement a acatar la Constitució i les lleis.
Determinats drets dels ciutadans, com el de manifestar-se pels carrers, defensar les seves idees o la vaga, no tenen aplicació a les autoritats. Són les associacions –polítiques, sindicals o cíviques– les que convoquen una manifestació. Que ho fes un batle, un president autonòmic o del Govern, seria una aberració. Fins i tot les massives desfilades del febrer del 1981 contra el cop d'estat del dia 23 van ser promogudes pels partits polítics.
Per aquest motiu, les marxes que des de l'any 2010 han convocat Òmnium Cultural i l'Assemblea Nacional Catalana per defensar el dret a decidir i la independència entren dins del més estricte joc democràtic com a expressió del dret dels ciutadans a participar en l'activitat pública i exposar les seves reivindicacions.
EL PRESIDENT i els membres de la Generalitat poden assistir a aquests actes, perquè tenen els mateixos drets de tots els ciutadans i representen partits polítics que els donen suport. Tanmateix, en cap cas es pot interpretar la seva presència com un suport institucional a les peticions ciutadanes; no és funció del Govern realitzar funcions reivindicatives, sinó gestionar els afers públics.
Molt s'ha escrit sobre el dret a decidir, però al capdavall es tracta d'un eufemisme per demandar un referèndum d'autodeterminació. Aquí torna a sorgir la diferència que hi ha entre una petició cívica i una actuació pública. La primera és completament legítima i els darrers anys ha estat exercida sense obstacles i de forma reiterada per milions de persones dins i fora de Catalunya. En canvi, els que manen no la poden impulsar.
Els poders públics estan sotmesos a la llei i aquesta estableix l'àmbit on poden intervenir. Si per als ciutadans el principi bàsic és que allò que no és prohibit és permès, els governants tenen vedat tot el que no els és autoritzat. Una comunitat autònoma, un ajuntament o l'Estat central tenen competències i funcions que els són pròpies i són legítimes; si s'excedeixen, se situen fora de la llei.
Per aquest motiu, la Generalitat no podia convocar un referèndum sobre la pertinença de Catalunya a Espanya, ja que el marc legal li ho impedeix. Ningú discuteix aquesta qüestió jurídica, però se li ha volgut donar la volta, defensant que era un dret dels ciutadans catalans. Aquesta és una martingala, un truc que, utilitzant els drets de les persones, vol concedir a una institució una potestat que no té.
El dret de decidir es pot reivindicar (pels ciutadans), però no es pot implementar (per la Generalitat). Les votacions que fan les associacions fora de l'àmbit públic són una manifestació de la llibertat d'expressió, però no tenen conseqüències jurídiques. Un referèndum és un acte que precisa ser organitzat pels poders públics per tenir efectes legals i, per tant, està sotmès a les regles i limitacions del poder.
Les normes també delimiten l'activitat dels parlaments. Els de les comunitats autònomes no poden discutir qüestions que no estiguin recollides en els seus estatuts d'autonomia. És evident que una declaració d'independència o l'organització d'una república independent no són matèries que l'Estatut autoritzi a debatre, ni a Espanya ni a cap país democràtic. Els diputats independentistes catalans n'eren ben conscients quan van trencar el reglament del Parlament en forçar una votació secreta sobre la qüestió, per defugir les possibles conseqüències legals.
Amb aquests precedents no és d'estranyar que els membres del govern català hagin estat processats. La seves decisions han violat les normes del joc democràtic. La reivindicació de l'autonomia, que es pot defensar com una virtut privada, en les mans dels governants s'ha convertit en un vici públic.
Una altra cosa són les conseqüències penals. Hi ha pocs dubtes sobre el fet que s'han dictat resolucions il·legítimes emprant recursos públics. El sentit comú ens indica que declarar la independència suposa una transgressió superior a la simple prevaricació i malversació de fons, castigades amb penes moderades, però la llei no ho havia previst.
El Tribunal Suprem està intentant enquadrar aquesta conducta en la sedició, que no implica anar a la presó, i la rebel·lió, un delicte que encaixa amb dificultats, perquè a Espanya està pensat per pronunciaments militars, com un cop d'estat. En aquest cas, no hi ha cap «alçament violent» i entendre que estem davant d'una violència institucional és proposar un joc malabar simètric al que els independentistes fan quan volen emparar el referèndum en els drets dels ciutadans.
Les lleis penals funcionen sota el principi que només es poden reprendre les conductes expressament tipificades. A altres països, un intent separatista no violent és un delicte sancionat amb anys de presó. És possible que algun dia es modifiqui el nostre codi penal, però la irretroactivitat de les disposicions sancionadores impedeix que es castigui així els polítics catalans.
Alguns voldrien que es condemnés el Govern de la Generalitat amb duresa, però la Justícia està sotmesa a regles que limiten els càstigs. La grandesa de la democràcia és aquest joc d'equilibris entre reivindicacions i drets ciutadans i la limitació de l'actuació dels governants i els jutges.
amendezvidal.blogspot.com.es
