Existeixen un caramull de creences populars que, a s'hora de sa veritat, no són més que fantasies. Es periodista David McCandless, en es seu llibre «Information is beatiful» va arribar a recopilar fins a cinquanta-dos mites populars, fake news que es solen escampar com si es tractassin de veritats científicament contrastades. Si menjam xicolati mos sortiran grans; sa murada Xina es veu des de l'espai; si mos afaitam d'adolescents mos sortirà més barba; ses rates-pinyades no hi veuen; Albert Einstein suspenia matemàtiques; Napoleón no feia s'alçada d'un ca jegut; es peixos tenen una memòria de tres segons o que es cans suen a través de sa saliva.
Un exemple de Bolletí Oficial de ses Fakenews és sa carta de Pau Torres Menéndez («El ditxós català», 8/1/2019). Posem fil a l'agulla. D'entrada, el Sr. Menéndez comença sa carta amb una llenegada monumental. A ses Balears no hem dit mai «Nit Bona», sinó dissabte de Nadal. Nit Bona no és més que un grotesc calc des castellà Nochebuena, que és lo que tristament cada vegada diu més gent. Açò un de la ceba com el Sr. Menéndez ho hauria de sebre.
Tampoc mai li he dit a sa meua llengua «ditxós català». A sa meua llengua li dic menorquí. Es ditxós català és lo que s'està imposant a sa sanitat balear i que mos està deixant sense professionals sanitaris. Com es darrer cas de s'anestesista pediàtrica veneçolana que se'n va a Girona on, paradoxalment, no li demanen cap requisit de català. On es seus fills, per cert, podran estudiar a una escola trilingüe ja que a Menorca no hi ha cap escola privada (oh, pecat! es pares poden triar s'educació des seus fills!, mos invadeix es neolliberalisme!).
Que sa llengua cooficial sigui un mèrit i no un requisit, com passa a Catalunya, Galícia, Euskadi... fins a Anglaterra, Escòcia o Gales no és cap discriminació. És de sentit comú. Sa meritocràcia no és discriminatòria sinó incentivadora. ¿Hauríem d'aspirar a tenir es millors metges o es que millor «enraonen el català»?, sense dubte, sa primera.
Es fanatisme cega ses persones. El Sr. Menéndez mescla ous amb caragols intentant justificar que es català ha d'esser un requisit -quan no ho és ni a sa Catalunya des xenòfob Quim Torra- a sa sanitat balear perquè sa nostra llengua està en perill. És sa mateixa fal·làcia de sempre. Sa des qui també mos imposen una educació monolingüe en català «perquè està en perill», passant-se per s'arc de triumf es drets des pares a triar s'educació des seus fills, i es drets des joves alumnes a rebre s'educació en sa llengua materna, sigui es menorquí o s'espanyol, un dret reconegut per la Unesco i per sa Declaració Universal des Drets Lingüístics.
Així, amb imposicions, no es salva una llengua. Així la condemnau a s'ostracisme i posau estúpidament a sa societat contra ella. Però lo més important de tot, i que no hi ha manera que ses capelletes catalanistes entenguin: sa sanitat i s'educació no es van crear per «protegir» es català, sinó per protegir sa salut de ses persones i assegurar-ne una ensenyança de qualitat. Aquí està es quid de sa qüestió que es nacionalisme no entén. Ses persones estan per damunt des col·lectius. Sa llibertat i es drets individuals estan per damunt de ses ideologies.
Sa demagògia barata del Sr. Menéndez supera ses fakenews recopilades per McCandless. S'emmarca dins un estadi superior -o millor dit, molt inferior-, conegut com s'homo de palla, en paraules des filòsof i bon amic Joan A. Horrach: «El hombre de paja consiste en el intento de desfigurar los argumentos o intenciones del adversario para así facilitar un ataque a su posición. Si la falacia ya de por sí es un terreno en el que se vive acogedoramente, porque permite asentar las torceduras de nuestra mala fe, en este caso se alcanza su grado máximo, pues nos regala el lujo de inventarnos el rostro de nuestro oponente, dejándolo a merced de una condena fulminante. La premisa es tribal, porque deformando al otro permitimos que nuestros principios se reafirmen con la violencia que excluye toda reflexividad o debate».
Autoodi, catalanofòbia, relegar sa llengua a s'ús privat... són tòpics comuns que ja estan passadets de rosca. Pur maniqueisme més antic que s'anar a peu. Quan s'ençata un debat, lo que un ha de procurar és respectar s'adversari i açò vol dir respondre a lo que diu, no a ses suposades intencions que té. Si ja és impropi de persones amb estudis acusar ets altres, no de ses seues opinions expressades públicament i obertament, sinó de ses seues intencions (es veu que tenen un do especial per ficar-se dins es cervellet dets altres), més ho és entrar en contradiccions tan flagrants com dir que es qui defensam es menorquí tenim «autoodi», quan precisament són es catalanistes es qui volen es menorquí relegat a s'ús domèstic o informal, mentres es menorquinistes defensam es seu ús formal a tots ets àmbits de sa nostra societat. És una contradicció com unes cases acusar-mos d'anar contra s'unitat de sa llengua, quan noltros defensam s'unitat de sa nostra llengua fins el sud de França, que d'ençà des secessionisme lingüístic des catalanisme l'any 1934 amb es Manifest de Pompeu Fabra i companyia, es nostro idioma, debilitat, esmitjat i politisat davall sa denominació de «català» no ha fet més que recular (passant en deu anys d'un 46 per cent a un 38 per cent de parlants habituals a Balears).
Seguirem defensant es menorquí i, sobretot, sa llibertat. Encara que qualcuns no rasquin bolla amb es seus aguments i necessitin convertir-mos en ets homenets de palla de ses seues fantasies.
