Josep Pallicer Mercadal

Podríem discutir sobre aquests assumptes, tot recorrent a Kafka, Arendt o Thoreau. De fet, n'havíem parlat qualque vegada en Bep i jo. Ell des d'un coneixement profund del seu ofici, jo només des de la meva consciència ciutadana. En un viatge a Astúries, un llunyà 1993, vam tenir l'oportunitat de parlar-ne extensament mentre ens feia d'amfitrió i guia pel bell Principat. Bé és ver que més endavant només ens vèiem esporàdicament quan visitava Menorca per vacances i mai no vam tenir ocasió de comentar les derives polítiques i judicials dels nostres dies. Sempre va ser crític respecte als procediments d'elecció dels òrgans del poder judicial (Consell General, Tribunal Suprem, Tribunal Constitucional), excessivament mediatitzats per la política partidista; d'altra banda, la malaltia, que el turmentà durant els dos darrers anys, el va mantenir absent de la seva funció pública (era degà dels jutges de Gijón).

El món de la justícia era la seva passió des del temps d'estudiant de Dret a la Universitat de Barcelona, on seguia i admirava aquells catedràtics mítics dels anys 70: Jiménez de Parga, Solé Tura, etc. Volia ser jutge i amb l'esforç que suposa preparar-ne les oposicions ho va aconseguir. Exercí a Bilbao, Palma i Gijón, on, després de 12 anys de jutge titular del Jutjat d'Instrucció núm. 2, es va incorporar com a magistrat a la Secció Vuitena de l'Audiència el febrer de 2002.

Josep Pallicer Mercadal (Ciutadella, set. 1952 – Oviedo, des. 2018), va ser per a mi un d'aquells (pocs) amics corals d'infància amb qui vaig compartir aventures, experiències, afanys..., anys d'iniciació inoblidables. Els companys que fèiem colla amb ell recordarem sempre la seua simpatia, espontaneïtat i calidesa humana.

El buit que l'amic ens deixa

és silenci i soledat;

és com un pou sense fons

que mai més no s'omplirà...