Durant uns anys em vaig creure la fantasia humorística i egocèntrica que la meva elevada temperatura corporal provocava la combustió destructiva dels llocs emblemàtics que visitava. Llavors era jove i tenia molta energia que es transformava en un foc incontrolable que provocava incendis irreparables quan, per exemple, anava d’excursió a Sant Miquel del Fai i entrava en contacte físic amb el seu bell, ociós, humit i fràgil paisatge. Hi vaig anar cap a l’any 1994 i em va semblar una sortida dominical memorable. Vam agafar el correu a Passeig de Sant Joan i la visió del barranc a través de la finestreta, com si l’aleró de l’autocar flotés damunt el buit, un rierol a dos-cents metres de profunditat, em va fer sentir un vertigen considerable que augmentava quan ens encreuàvem amb un altre vehicle que venia en sentit contrari (a la tornada em vaig asseure una altra vegada a la part de la dreta per evitar aquesta sensació vertiginosa que, després de la mort de mon pare uns anys abans, havia aparegut per sorpresa). Era un lloc màgic -ara ho torna a ser- ple de salts d’aigua, llegendes d’ondines, una verdor esponerosa i un monestir erigit sobre un cingle cap al segle XV. Bé, passats uns mesos, o unes setmanes, en concret durant el mes de juliol, quan ja era a Menorca, es va declarar un incendi paorós a Sant Miquel del Fai que va arrasar la zona i aquell paisatge moll i exuberant de conte de fades.
Encara que em va entristir l’incendi no vaig relacionar-ho amb el produït el mateix any, en concret el dia 31 de gener, al Gran Teatre de Liceu. Uns mesos abans, en concret el diumenge 17 d’octubre de 1993 -vaig guardar l’entrada de la funció de les cinc de la tarda que em va costar 700 pessetes- havia anat al Gran Teatre del Liceu a veure l’òpera de Wagner «L’holandès errant». La meva primera òpera. Una localitat barata d’estudiant. També em va semblar una experiència meravellosa, enlluernadora, novella, inesperada. La música em va impactar per la seva potència, equiparable a un concert de rock. La història romàntica em va trasbalsar per la seva fúria marítima i per la força tràgica del principi universal i místic de la redempció. Hi vaig veure fins i tot una relació entre la maledicció de l’holandès i la tràgica història de sa novia d’Algendar que també erra eternament pel seu petit món trist i desesperat. No havien passat ni quatre mesos de la funció, que havia comptat amb la presència sonora de la Coral Antics Escolans de Montserrat, que es va produir el fatídic incendi del Gran Teatre del Liceu que en va provocar la posterior reconstrucció i el seu estat actual. Record que acabava de sortir del metro de Plaça Catalunya i caminava en direcció a l’edifici central de la Universitat de Barcelona, on estudiava Filologia Catalana, per la vorera banda mar de la Ronda de Sant Pere i em vaig girar seguint la mirada de la resta de vianants i vaig veure amb sorpresa una negrosa fumarada que s’alçava per damunt la ciutat antiga. El Gran Teatre del Liceu de Barcelona s’havia incendiat per culpa, van dir després els pèrits que ho van investigar, de les guspires del bufador de dos operaris que van prendre el cortinatge del teló. Il·lusos. El culpable era jo. El meu foc interior. Fos quina fos la causa (la humorística, la pericial o la conspirativa), desconeixia que en aquell mateix moment una dona de prop de seixanta anys, petita i rabassuda, feia el recorregut en sentit contrari. Montserrat Caballé s’havia assabentat de l’incendi a l’interior d’un taxi que la conduïa a l’aeroport de Barcelona. Havia ordenat al taxista que la retornés a la ciutat i que la dugués davant les portes del Gran Teatre del Liceu. Què va pensar la soprano i cantant d’òpera catalana que va ser definida, el dia del seu debut a Amèrica, per un crític del «New York Times», com una mescla de Maria Callas i Renata Tebaldi? No ho sabrem mai, però tal vegada va pensar en la nit que va dormir amb els seus pares a la plaça de Catalunya, a uns pocs metres del Gran Teatre del Liceu, després d’haver estat desnonats del seu domicili familiar. La reacció del pare, segons ha contat posteriorment la cantant diverses vegades, va ser segurament la benzina que impulsaria la seva imparable carrera artística. Eren uns privilegiats. Podien dormir enmig de la ciutat i contemplar les estrelles. Ensoldemà es despertarien amb el cant dels ocells. Si ho contes és que et va marcar. Si et va marcar és segur que va estalonar la teva personalitat i va forjar el teu temperament. La història professional de Montserrat Caballé la coneix tothom. El crític del «New York Times» va tenir raó. No va fer llarg ni va fer curt. La soprano catalana va aconseguir situar-se entre aquestes dues dives de l’òpera de tots els temps.
Una de les meves rutes de cap de setmana quan vaig a passejar es ca passa pel carrer on va néixer Montserrat Caballé: el carrer Igualada del barri de Gràcia. El mateix dia de la seva mort ja hi havia flors al costat de la placa de l’enfront que recorda que en el nombre 20 va néixer el dia 13 d’abril de 1933 Montserrat Caballé. Igualada. Topònim. Ciutat situada a la vora del riu Anoia, a 66 quilòmetres de Barcelona. Prové del llatí aqua lata, ‘aigua ampla’ (aigua en el sentit de riu).
Aprofit aquesta columna per expressar la meva solidaritat amb les víctimes i el condol als familiars afectats per les tràgiques riuades produïdes a Mallorca.
