Joan F. López Casasnovas06/09/18 21:15
TW

Entre els contraris de l'estàndard català a les Illes Balears hi ha fanàtics («zeladors del temple» del localisme antinormatiu) que proscriuen l'ús de qualque paraula perquè la consideren impròpia de la nostra modalitat insular. Així, prohibirien mots com ‘gos' i ‘gat', perquè aquí em deim habitualment ‘ca' i ‘moix', respectivament. No saben «a quin gat encomanen es formatge»! i fent el «gat mèu» oculten que si ‘cussa' és el femení de ca i ‘cus' i ‘cusset' denoten un ca petit, aquests mots tenen el mateix origen onomatopeic (la veu amb què es crida o s'incita els cans) que el mot ‘gos', ‘gossa' (castellà gozque; italià cuccio, etc.), segons el Romanisches Etymologisches Wörterbuch, el gran diccionari etimològic de les llengües romàniques del doctor W. Meyer-Lübke. Voldrien amputar del nostre lèxic mots que només la seua ignorància els fa considerar «no baleás». Me diuen que no empri ‘sota', «que és català, noltros deim davall». Sí, però no era estrany sentir aquí construccions com passar «sota mà», dur una senalla «sota aixella» o «pegar una sota»...

Altra cosa és que hi hagi qui opta per formes del català oriental podent emprar-ne de més genuïnes dels parlars balears, com seria el cas de «penso», «penseu» «pensés», «llegeixo», «diem», etc. front al balear «pens», «pensau», «pensàs», «llegesc» o «llig», «deim», etc.; o mots com ‘buscar', ‘galleda', ‘baixar', ‘enraonar', ‘noi', ‘mandra', etc. tenint també ‘cercar', ‘poal', ‘davallar', ‘parlar' (/'xerrar', ‘rallar'), ‘al·lot', ‘vessa' (/peresa). La unitat de la llengua catalana admet, per suposat, la diversitat sempre, açò sí, que es tracti de varietats correctes i constitutives de la nostra llengua. ‘Capell', sí; però ‘sombrero'... ca, ‘barret'!

Noticias relacionadas
Joan F. López Casasnovas

Posar el picarol al moix

Más noticias relacionadas

Açò dit fins aquí, que per a molts m'agradaria que fos per sabut innecessari, em serveix per expressar el goig de sentir dir, com a paraula viva en boca d'una persona major menorquina, amb tota naturalitat que «En Tal (no cal dir noms) és un ‘màndria'», o sigui, «apocat i amb poques ganes de treballar». L'Alcover-Moll recull el mot, que relaciona amb la paraula «mandra», originàriament del llatí ramat, també «pell de be». I és clar, damunt la llana, si hom hi jau mentre altres feinegen, fàcilment trobarem el sentit de la peresa o vessa... A Llofriu (Empordà) invocaven: «Santa Mandra gloriosa / ens guardi de treballar, / que els dies en són per jaure / i la nit per descansar».

Contra els disbarats que s'escriuen sobre la nostra llengua, estudiem-la sense ‘mandra' ni ‘peresa'. Fora ‘vessa'!