Setanta anys acaba de fer l'NHS, el National Health Service, el servei nacional de salut britànic. Hi arriba amb orgull per la feina ben feta, però amb crítiques.
Van començar a fer feines el 5 de juliol de 1948, quan les seqüeles de la Segona Guerra Mundial marcaven amb foc la realitat anglesa, quan tot s'havia de refer, quan encara sagnaven les ferides. Hi havia misèria, però hi havia esperança.
No hi havia prou professionals per començar, i en van buscar més enllà de la mar. Uns dies abans de començar, el 22 de juny, arribava a port el vaixell que duia treballadors de la sanitat procedents del Carib. D'ençà de llavors, l'NHS té un departament que s'encarrega de buscar personal d'arreu del món.
Des d'aquel estiu de 1948, l'NHS ha estat part inseparable de la vida anglesa, sigui al començament de la vida, sigui durant la infantesa i la vida adulta, sigui durant la vellesa i el final de la vida. Avui és una institució molt ben valorada, tot i que rep crítiques i queixes, tal vegada perquè està obligada a adaptar-se als canvis que li imposa la realitat de cada moment. Aquesta adaptació és lenta i tossuda.
Setanta anys de trajectòria, d'història sanitària no és poca cosa, i van començar quan aquí la tirania de la dictadura no deixava ni fer ni pensar. Allà miraven de reconstruir la vida, i aquí miraven de lligar-la de peus i mans, i amb mordassa. Encara hi són, encara hi repten.
Lents per adaptar-s'hi, els anglesos, però més ràpids que aquí. Acaben d'anunciar que la vacuna contra el virus papil·loma serà gratis també per als nois de 12 i 13 anys a partir del curs 2019-2020. Per a les noies és gratis fins als 18 anys. El virus provoca càncer de coll uterí en la dona, i càncer de boca, d'anus i de penis en l'home. I aquí acaben d'autoritzar la comercialització d'una segona marca per a una vacuna de pagament.
L'assistència primària de l'NHS és diferent de la nostra. Hi ha el GP, el general practitioner, el metge de família, que visita tant adults com infants. I quan no sap el què d'un infant, el visita el pediatre, a l'hospital. Els pediatres a l'hospital fan feines segons uns nivells de complexitat basats sobretot en l'experiència.
El GP fa feines a la comunitat, l'especialista és a l'hospital, i la sanitat pública anglesa és una de les millors del món. Aquí, en canvi, encara hi ha qui s'estripa les vestidures per cosa del títol o de l'idioma.
És una institució gegantina: hi té 1,7 milions de treballadors. Segons un informe del 2017, el 29 per cent dels metges i el 15 per cent de les infermeres són de fora. I en busquen més, i només cal mirar el ueb per veure les ofertes de feina que hi ha disponibles, i no són poques.
És econòmicament deficitària, i això no és cap sorpresa perquè ja se sap que la salut del conjunt no serà mai un negoci que hagi de deixar diners. Últimament hi ha hagut retallades, igual que aquí, i també hi ha llistes d'espera.
Setanta anys d'oferir serveis de salut. Poques institucions al món poden dir el mateix. Ara, la Universitat de Manchester ha possat en marxa un projecte per evitar la foscor de l'oblit, per saber-ne més, per tal que n'hi hagi constància per sempre més, per tal d'evitar que la manipulació política del relat, tal com passa aquí, vulgui canviar la història.
Van formar desenes de voluntaris la feina dels qual és recórrer tots els racons del país recopilant les infinites històries de l'NHS. Fotos, històries, fins i tot amb la veu dels protagonistas. Per tal que tothom se'n recordi, de com eren de dures les condicions inicials, i com van continuar de dures, i com són ara.
Ja hi ha un bon nombre d'històries enregistrades. Són històries ben humanes, i fan enveja de tenir tanta gent que em comptes de posar pals a la rodes es dediquen a fer anar les rodes. Per tal que el carro no s'aturi.
www.bello.cat / jordibell@gmail.com
