Avui en dia que la gent viatja molt tots som nadius i el seu contrari, turistes; o turistes i el seu contrari, nadius. Tenint en compte aquestes circumstàncies no s'entén en excés, o no és gaire coherent, la fòbia al turisme. Aquesta fòbia només la tenim quan romanem a casa. Quan sortim i viatjam per les meravelloses terres d'aquest món som nosaltres els turistes. Si els afectats per la turismofòbia fossin conseqüents haurien d'odiar-se a ells mateixos quan es troben en aquesta situació de trànsit puntual i dinàmic entre ca seva, la destinació turística i una altra vegada ca seva. Dit d'una altra manera. Tots som turistes. Tos som nadius. Tots som turistes quan viatjam. Tots som nadius quan decidim quedar-nos a ca nostra. Tots, o quasi tots, perquè un turista pot ser una persona que fa una petita estada de poca durada a pocs quilòmetres de ca seva, podem posar-nos en la pell del turista i en la pell del nadiu. Unes vegades som informadors de direccions, d'ubicacions de museus o d'establiments comercials, i, unes altres, som demandants d'informació per als mateixos indrets que els amics o les guies turístiques ens han recomanat. Unes vegades servim i, d'altres, som servits. Unes vegades allotjam i, d'altres, som allotjats. La persona que pateix turismofòbia en realitat el que està patint és autoodi.
Una de les problemàtiques del viatger són els entrebancs de salut, en especial els relacionats amb l'alimentació. És normal que els canvis d'hàbits alimentaris produeixin problemes digestius. Una de les recomanacions, sobretot quan viatges a certs països que no tenen la sort de tenir el nivell de desenvolupament que tenim aquí, és el de no beure aigua de l'aixeta i optar per beure només aigua embotellada.
Són tan comuns aquests episodis digestius en el viatger universal que una trama delictiva britànica hi va veure una via per obtenir indemnitzacions no gens menyspreables; d'una mitjana de divuit mil euros. Ho van fer a través de reclamacions als hotels on turistes britànics s'havien allotjat fent veure que havien patit falses intoxicacions alimentàries. La trama es va destapar quan, segons la policia, havien estafat més de seixanta milions d'euros a establiments hotelers espanyols. Un veritable escàndol que hauria pogut alimentar la turismofòbia si el muntatge no hagués estat desarticulat i que demostra la connexió entre el viatge i aquests trastorns que tenen com a símptoma vòmits, diarrees i les posteriors i consegüents deshidratacions que, sobretot en infants i en gent gran, poden arribar a ser mortals.
M'ha vingut al cap aquesta relació entre la pràctica turística i els trastorns alimentaris gràcies a un amic de Santa Perpètua de Mogoda que és de viatge a l'estranger. Fadrí i amb una relació reservada, distant i gens comunicativa amb la seva mare quan és a Menorca es torna comunicatiu, proper, amorós i participatiu quan es troba de viatge. El contrast és tal que, quan és de viatge a l'estranger, a més d'enviar fotos via telèfon mòbil, descriure l'itinerari i contar anècdotes insubstancials pròpies de qualsevol viatger, explica fins i tot quan té cagarrines! Viatjar ens transforma. Ens converteix en una altra persona. Ens fa valorar la terra que hem deixat enrere i les persones que normalment l'habiten; en aquest cas, la mare. D'aquesta fília se'n diu enyorança i seria l'antítesi positiva de la turismofòbia.
He fet servir la paraula 'cagarrines' perquè ha estat la paraula que ha escrit el meu amic català al missatge de text enviat a través del mòbil a l'hora de comunicar-ho a la seva mare. El català té moltes paraules per referir-se a aquesta incòmoda i gens desitjable indisposició alimentària.
Segons l'«Atles Lingüístic del Domini Català» existeixen moltes varietats arreu del nostre territori del cultisme 'diarrea'. A més d'altres cultismes com ara 'cursos', 'còlic', 'còlica' s'hi poden trobar formes com ara 'cagarel·la' (que també es fa servir a Menorca) amb el sufix diminutiu -el·la, potser d'origen italià, 'corredisses' amb el sufix -issa que significa 'acció col·lectiva intensa' o carambes, per etimologia popular, probable reducció de ('anar a/de') 'cambres privades', 'anar a la latrina'; per transferència de 'diarrea dels animals' a 'diarrea del humans': 'foira', del llatí foria; alguerès asculsura, del sard iskussura, on s'aplica la corrença dels animals; o el menorquí esquèndil, que, segons Coromines, vindria de l'anglès 'scandal', 'calúmnia, vergonya, escàndol'.
I, arribats aquí, digueu-me xovinista, però de totes les denominacions per referir-se al canvi en les evacuacions intestinals que causa femta més tova del normal, la més encertada, eufònica i elegant és la menorquina.
