A cinc quilòmetres de Ciutadella tenim sa Naveta des Tudons, una construcció funerària construïda amb tècnica ciclòpia (grans pedres encaixades sense altre material d'unió) i datada entorn a 1.200 anys aC. És un dels monuments més emblemàtics de l'Illa. Després de la malifeta gravíssima que va danyar 81 de les seves pedres, ara s'ha començat una rehabilitació amb tècniques sofisticades. Sens dubte, l'atemptat contra sa naveta ha deixondit la consciència de molts menorquins sabent que aquests béns culturals mereixen una protecció màxima. Benvinguts siguin aquests brots de responsabilitat. Emperò no deixa de ser trist comprovar que el patrimoni col·lectiu hagi de prendre mal perquè el poble n'agafi consciència.
MÉS ENLLÀ d'allò materialment visible dels nostres béns comunitaris, convindria centrar el focus també en el patrimoni immaterial, igualment valuós però menys valorat per la gent, tal vegada perquè és intangible. Dins aquest tresor patrimonial immaterial, la llengua catalana és pels fets de conquesta i repoblació del segle XIII la llengua territorial històrica i, per tant, la pròpia dels nostres pobles insulars. Tanmateix, d'ençà, si més no, de la Nova Planta a Mallorca i a les Pitiüses (1715) i de la darrera conquesta espanyola de Menorca (1802), el català està sotmès a avatars hostils de diferent intensitat, a imposicions supremacistes del poder espanyol: el castellà ha esdevingut sobirà, indiscutible, obligatori, amb drets il·limitats. Si algú gosa a proposar-hi mesures correctores, els defensors de l'statu quo mouen un esvalot.
En una de les seues últimes lliçons l'enyorat filòleg Joan Solà alertava sobre la salut deficitària de la nostra llengua. Malalta en l'àmbit polític («¿què són una persona i una comunitat sense un Estat seu de debò, un Estat que no maldi secularment i incessantment per eliminar-te o sotmetre't sinó que et defensi a ultrança?»); en el social (se li nega l'hegemonia arreu del seu territori i els seus parlants ho accepten i ni s'ho qüestionen), i en el filològic (es degraden alarmantment les estructures, fonètiques, sintàctiques, fraseològiques, lèxiques...).
LA LLENGUA catalana és element principal del nostre patrimoni cultural, més valuós fins i tot que alguns béns materials molt estimats, inclosa, per suposat, la cultura talaiòtica. I, tanmateix, som d'enfora d'una normal salvaguarda d'aquest tresor intangible! Ho hauríem de tenir clar: qui atempta contra el patrimoni col·lectiu és un enemic del poble i aquest poble nostre, com deia el mestre Solà, no pot ni hauria de voler «suportar ni un minut més de sentir-se subordinat o escarnit per cap altre».
