El filòsof Xavier Antich escrivia el juny de l'any passat, amb motiu del tancament de la Model, que allò no era la clausura definitiva de cap «lloc de justícia», sinó d'un espai de privació de llibertat, d'infàmies i segregacions, on s'havia reprimit «la dissidència política i la diferència social, des dels homosexuals fins als considerats 'perillosos' socialment per la seva divergència de la norma».
Quan la justícia espanyola (avui sembla un oxímoron!) imposa la seguretat d'un statu quo per damunt la llibertat de persones i nacions, els presos polítics, els cantants empresonats i els dissidents mostren les vergonyes d'un govern que invocant l'«Imperi de la Llei» pretén tapar la ignomínia d'unes lleis, que serien legítimes en tant que protegissin els drets universals però no ho fan, i d'un imperi (un imperi sotmet i colonitza 'províncies') que es va esfumar fa molts lustres per molt que alguns no renunciïn al seu inveterat ordeno y mando.
EL DISPOSITIU de vigilància de les presons era, temps enrere, un ull que tot ho veu, un panòptic. Ha esdevingut innecessari. Amb el 155 o sense, els dispositius de vigilància i control de l'Estat són omnipresents. Càmeres de videovigilància, seguiment d'internet, inquisicions via satèl·lit..., tot queda registrat. Michel Foucault, pensador influent sobre la joventut del maig de 1968 quant a l'alliberament de codis morals caducs, va profetitzar quina seria la nostra realitat quotidiana: «una societat tota ella travessada i penetrada per mecanismes disciplinaris», «una mirada sense rostre que transforma tot el rostre social en un camp de percepció». Així doncs, més que una societat de l'espectacle, com va ser moda dir de la nostra, hauríem esdevingut una societat de la vigilància. La pena és que són multitud els qui banalment ho accepten.
AVUI el panòptic vigila a tothom. Per anar a presó preventiva de provisionalitat indefinida no cal que cap sentència ferma ens hi condemni. Demanau-ho, si no, als jutges Llarena i Lamela. Que ho sàpiguen els qui es creuen governar «una autonomia». L'autonomia, dins la Constitució espanyola, que té articles com el 2 i el 8 o el títol de la monarquia, dictats per un gabinet militar, por supuesto, va ser abolida després d'un violent cop d'Estat el 23-F de 1981. D'aquella sí «rebel·lió», que implicà fins a les més altes esferes institucionals, vingué la Lohapa. Hi havia una vegada un Estat que es definia com a «social i de dret»...
