Duc uns dies passejant records d'una època educativa significant, d'experiències com a monitora d'activitats extra escolars a primària, i també d'uns anys molt actius a l'Apima.
L'entrevista als pares del menor que va sofrir bullying a Ciutadella m'ha remogut un cas distint, en el que vam fer-hi molta feina. Tracta de tres germans en una llar desestructurada, on l'ordre del dia rallava de robatoris, drogues i presó. Patien grans dificultats, però només un d'ells tenia conductes difícils i agressives. Vivien amb els avis i no en trèiem mai el net del que succeïa. La col·laboració fou escassa. El major, va agafar el mateix rumb. A sisè ja fumava cànnabis per poder afrontar la seva vida, més valent i més machote. Després, les pastilles d'èxtasi. El darrer que vaig saber era que havia mort per sobredosi. Els d'altres estaven fets d'una altra pasta, i la sort lis fou favorable.
L'educació és la formació integral de l'infant i les dues figures que més destaquen són la família i els docents. Cadascú desenvolupava rols diferents, però la connexió és el que vertaderament ho fa créixer. La família de l'interviu m'ha causat la memòria, perquè és una realitat que la coordinació i participació pares i escola és molt difícil. L'art d'educar és responsabilitat de tots dos, i per això hem de tractar de fer-la possible. El tàndem perfecte.
Per sort, m'he estimat molt als mestres dels meus fills, i me'ls estim encara. Em van ensenyar tant.
