Anar a la vela és anar a la vetla. Amb aquest joc de paraules es volia significar que la navegació a la vela exigia una gran atenció a tots els senyals que la mar dona a qui els sap interpretar. Si una mar vella va en un sentit però la cresta de les ones esquitxa en el sentit contrari, vol dir que l'oratge ha girat o que allà deçà trobarem un vent contrari.
Artur Mas té tiranya a expressar metàfores marineres, que no debades des de petit estiueja a Fornells de Menorca. També el general «Íssim», l'okupa estiuenc del Pazo de Meirás, era molt empeder de referir-se a la nave del Estado i a ell mateix com a nauxer, és a dir, pilotant al timó els seus propis naufragis. Mao-Tse-Tung s'anomenava Gran Timoner o Mussolini i Ceauscescu pretenien de ser «conductors» (Duce i Conducator, respectivament). Ja es veu que els quatre dictadors megalòmans es consideraven individus-guia únics i messiànics.
El messianisme, si més no en política, no sol dur res de bo. La democràcia és ben contrària al messianisme. No es tracta aquí de seguir el penoner o abanderat, sinó de convèncer la gent, les persones en la seua diversitat i els seus consensos, perquè actuïn de determinada manera. Amb el bé comú davant de tot, és clar. Ara bé, quan venen mal dades, s'ha de saber manejar els ormeigs que hom té disponibles.
Valguin aquestes disquisicions a compte de l'anomenat Pla D en la investidura del president de la Generalitat catalana. Sembla que, primer, la majoria del Parlament de Catalunya tornarà a presentar el més legítim dels candidats, el diputat que a les eleccions del passat desembre va collir més consens. Els partits monàrquics no van passar del 43 per cent mentre que el sobiranisme republicà superà el 47 per cent el desembre passat. No obstant açò, la voluntat democràtica d'una nació no pot fer gaire contra la brutal ventada estatal centralista. En aquest cas, una volta es comprova l'embat dels déus i monstres poderosos (Èol, Polifem, els lestrígons, la bruixa Circe, Escil·la i Caribdis...) o els esculls insuperables, no li queda a Ulisses més que l'astúcia si és que vol assolir la utopia. «Ítaca», tan citada pel president Mas, és el destí, però cal no forçar-ne la travessia...
No sé si Puigdemont és gaire amant de la poesia de Cavafis. Tanmateix, caldria que entengués els bons mariners: quan els vents són adversos, s'ha de navegar a l'orsa.
