Un home ridículament abillat amb una tovallola al voltant del tors que deixa veure uns calçotets blancs de manera grotescament frontal i un segon manyoc de roba enrotllat damunt el cap se'n riu, fa befa, imita, denigra i humilia una dona en un vídeo que penja després a les xarxes socials. El vídeo casolà es fa viral i, en el moment d'escriure aquest article, ha obtingut més de cinquanta milions de m'agrades i ha estat repiulat més de trenta milions de vegades convertint l'escarni en universal, multitudinari i absolut.
El vídeo és obra del jugador de futbol del Real Betis Balompié Joaquín Sánchez i parodia una cançó, «El anillo», de la cantant i actriu d'arrels espanyoles i originària del Bronx Jennifer Lopez. Resulten sorprenents totes aquestes esmentades visualitzacions per part dels usuaris de les xarxes socials, en aquest cas Twitter. Els éssers humans som com voltors quan es posa el focus de la ridiculització damunt una persona apartada momentàniament de la manada i, per tant, dèbil. Passa a l'escola quan som persones en formació -assetjament escolar- i succeeix a les xarxes socials que, en realitat, només són una versió tecnològica i amplificada del nostre comportament a la vida real.
Però encara ha resultat més delirant i preocupant les valoracions, qualificacions, entusiasmes i encoratjaments fets pels mitjans de comunicació convencionals de l'Estat que han ponderat la gràcia, el geni i la comicitat del jugador andalús quan, si miram el vídeo, l'únic que veurem serà una burla de mal gust que no hauria d'haver estat reproduïda ni prestigiada per cap mitjà seriós.
Així comencen les manades. Ajuntar-se davant d'un líder -el mascle alfa- després d'haver estat apuntat l'objectiu: riure's, burlar-se, denigrar una dona des dels prejudicis i els valors masclistes de, en aquest cas, la societat patriarcal.
Així capgiram el món. L'esportista que s'ha de convertir en model dona un exemple execrable, el guàrdia civil que ens ha de protegir es converteix en agressor sexual, el militar que ha de defensar la convivència i la nació es torna un llop més de la manada. No vull comparar en cap cas la gravetat de la violació grupal d'una al·lota durant les festes de Sant Fermí amb el vídeo de mal gust de Joaquín Sánchez. Vull destacar, açò sí, l'espiral que es crea amb aquests mals exemples i que donen un missatge devastador a les generacions més joves que estan en aquesta etapa fonamental de formació.
No discutiré la sentència que em sembla un disbarat més judicial als quals ens té acostumats la judicatura espanyola. Ja ho han dit en escreix més de 1700 psicòlegs i psiquiatres en una carta enviada als mitjans de comunicació.
«De acuerdo a la Teoría Polivagal de Porges, ante una situación de amenaza de muerte, lesión grave o violencia sexual, es común una respuesta de inmovilización cuando no es posible luchar ni huir. En estas situaciones, se activa la rama dorsovagal del sistema nervioso parasimpático, con el resultado de una respuesta de inmovilización, con latidos más lentos del corazón y reducción de la sensibilidad al dolor. Esta es una forma rápida de reacción de nuestro sistema nervioso para tratar de sobrevivir y minimizar el impacto del suceso amenazante cuando, insistimos, no es posible luchar ni huir. Por tanto, en una situación así, no tiene sentido plantear la cuestión del consentimiento o la resistencia, ya que esta capacidad estará anulada dada la magnitud de la amenaza».
L'ONU també ha criticat la sentència i ha avisat del perill de culpabilitzar la víctima. Fins i tot les monges del convent de les Clarisses de Villaviciosa s'han solidaritzat amb l'al·lota agredida i han compost un poema, titulat precisament «La manada», que deixa la seva postura absolutament clara:
«Eran cinco lobos / grises como el viento, / en aquella noche / sin luna en el cielo. / Abrían sus fauces / llenas de veneno, / sobre una chiquilla / muriendo de miedo. / ¿Era una manada? / Era el hervidero / como de jauría / entre fango y cieno. / La niña, temblando, / gime sin aliento, / con terror y llanto / prendido en su pecho. / Ellos, más feroces / que el lobo del cuento, / dejaron su cuerpo / marchito y maltrecho. / ¡Qué cerdos salvajes! / ¡Sí que se lucieron...! / En negra batalla / se ensañaron fieros. / ¿Qué pasa en el mundo? / ¿Por qué el desacierto / campea en la vida / a los cuatro vientos? / ¿Por qué tantas cosas / pasan hoy sin cuento? / ¿Por qué historias negras / a diestro y siniestro? / Irrumpen los aires / la voz de los pueblos / clamando justicia, / amor y respeto. / Que la ley proteja / a niños y enfermos; / que ya se terminen / los lobos hambrientos. / Que sean las leyes / un respaldo honesto / donde se proteja / al ser más pequeño. / Que juntos forjemos / un mundo fraterno, / con paz y justicia / en un nuevo Reino».
Manada. Moviment de les mans. Ramat d'ovelles, de cabres o d'altres bèsties.
