He anat a veure «Campeones», de Javier Fresser. He trigat unes setmanes, perquè vos he de reconèixer que sóc molt crítica amb el tractament que en fem del món que envolta les persones amb discapacitat intel·lectual. Perquè més que termes com «diversitat funcional» o «capacitats diferents», aquest darrer molt de xarxa social, qüestion l'exercici de la dignitat, el que fem i no fem per esborrar perjudicis, el tractament compassiu, o aquells plantejaments que es decanten més per exhibir-se que per informar o mostrar.
Campions és una comèdia de ficció carregada de comportaments, expressions i mirades. Tendra d'emocions. El guió de David Marqués s'inspira en un fet real, comparable a qualsevol de les primeres experiències quotidianes que podem compartir. L'he considerada perquè -més enllà de qualque petit incident- el missatge final s'entén amb claredat: tots som iguals.
Ara bé, aquest públic que somriu, admirat per l'esforç i l'alegria envers la vida, que també plora davant la injustícia, que crítica la duresa de les etiquetes i estereotips, també és el mateix que no afavoreix la seva plena inclusió. No els hi oferim les mateixes oportunitats laborals, ni transport públic accessible, ni prestacions equitatives i justes... la sala aplaudeix una pel·lícula que aconsegueix sensibilitzar, però alhora demostra que resta pendent de conquerir. I si aconseguíssim que les oportunitats durin més enllà de dues hores? Campions, per sempre?
