Els revoltats del Maig de 1968 proclamaren estar «prohibit prohibir». Aquell esclat revolucionari s'esvaí en passar la primavera quan el general De Gaulle guanyà les eleccions per majoria absoluta. Poc en quedà, excepte –i no és poca cosa- les ànsies de llibertat d'un jovent que anà canviant moral i costums. Cinquanta anys després d'aquell sotrac a les estructures del poder, el món està immers en una nova crisi global. Les prohibicions augmenten arreu de la vella Europa, l'autoritat de la democràcia legítima fa fallida i sorgeixen democràcies autoritàries, insaciables a l'hora de limitar les conquestes ciutadanes que, il·lusos, alguns crèiem consolidades.
El nacionalisme d'Estat, aquesta xacra que lloscament alguns no volen veure mentre satanitzen les lluites d'alliberament nacional, endureix fins a extrems insospitables les legislacions internes per escapçar la dissidència. A Hongria, Polònia, Turquia i ara a Espanya s'imposa un constitucionalisme «d'interpretació». A l'Estat espanyol fa anys que l'elit extractiva defineix «la realitat» i els poders estatals l'acaten als parlaments, decreten als executius i sancionen a les magistratures. Connexos i confusos, legislatiu, executiu i judicial fixen llurs objectius en la unitat nacional, de pensament, de mercat, de llengua i cultura úniques i pretereixen, obliden o ofeguen drets bàsics, com la llibertat d'expressió, el respecte a la diversitat, a l'habitatge, a la igualtat, a l' interès públic, a la protecció dels més precaritzats, individualment i col·lectiva...
En ple paroxisme de prohibicions a l'exercici de drets democràtics a la participació política i a la llibertat ideològica, arribaran a prohibir la cançó dels Beatles perquè el submarí és de color groc! Tots els súbdits d'aquesta borbònica monarquia han de saber que el color groc incita a l'odi. No diuen que el groc és el color de la follia? Idò deu ser de la seua follia. La imatge dels contenidors recollint camisetes i bufandes d'aquell color, que la policia «nacional» requisava a l'entrada del Wanda Metropolitano és antològica. Per dur al museu de Celtibèria Show, vull dir.
No m'agrada el folklore nacionalista dels floquets i els draps simbòlics; però m'estic plantejant seriosament posar-me'n un, ben groc, si és el color que ensafrana («groc» ve del grec krokos, «safrà») la prepotència d'aquests amargats («amarillo», probablement del llatí amarus, «amarg», pel color de la icterícia, acumulació de bilis groga). Açò sí, serà només una rèplica provisional, preventiva. Com obrir un paraigües davall la pluja d'improperis i barbaritats que hem d'aguantar cada dia. Si a ells els ofèn la veritat, a mi la seua fatxenderia.
