Cada 26 d'abril ens duu inexorable el record d'allò radioactiu que va passar, i ens duu també la solitud inexorable que ens va deixar.
Era dissabte, aquell 26 d'abril de 1986, quan la catàstrofe nuclear de Txernòbil sacsejava les consciències del món, còmodes, mig adormides, i alertava tothom sobre el perill nuclear.
Hi va haver una explosió a un reactor de la central nuclear. Un accident nuclear, una catàstrofe. Tota la zona va quedar tòxica, contaminada amb un nivell de radioactivitat molt alt, que feia impossible de viure-hi.
Tot d'una, a corre-cuita van haver d'evacuar la ciutat de Prípat. Aquesta ciutat havia estat construïda expressament per als treballadors de la central i les seves famílies, a tocar de la central, només setze anys abans. Ciutat nova, moderna, tenia 50.000 habitants, sobretot gent jove, amb una alta taxa de natalitat. N'hi havia molts, d'infants.
VAN REBRE L'ORDRE d'evacuar la ciutat i només podien endur-se'n el mínim, i havien de deixar fins i tot el gos o el gat perquè tot quedava tòxic, contaminat, radioactiu.
Aquesta ciutat, abans vibrant, és ara un fantasma. Edificis, habitatges buits i oberts de bat a bat. Encara hi són per terra els estris de cuinar, els records de família, roba, les joguines.
Les escoles són també escoles fantasmals. Tot hi és com hi era, tal com ho van deixar, a mercè del temps, que mossega, i de les inclemències del vent i la pluja, que tornen a mossegar. Les aules, els patis van quedar obertes d'ençà de llavors, i ja són més de trenta anys d'abandonament i solitud.
A una escola s'hi veu, abandonades per terra, despulles inútils, centenars de màscares antigàs. És que els entrenaven, als infants, per al cas d'atac amb un agent tòxic. Poc s'imaginaven què hi passaria.
Hi ha un supermercat, un parc d'atraccions, botigues a peu de carrer amb les portes obertes. I aquí i allà s'hi veu una altra ferida: la ferida que deixen els saquejadors. Sempre n'hi ha, en la guerra i en la pau, en la vida i en la mort.
La solitud amb el més desolador significat d'abandonament inexorable, és tot el que va quedar d'aquell dia de Txernòbil. Ningú no hi podrà viure a causa de la molt tòxica radioactivitat residual. No obstant això, amb força limitacions, amb mil advertiments, és possible d'anar-hi, una estona.
Un bon amic va anar-hi el passat novembre per fer-ne un reportatge fotogràfic. El resultat és una seqüència de fotos que descriuen, amb prou eloqüència, la solitud, el record, l'abandonament, la tristesa d'una ciutat abans viva, i ara morta per causa de la contaminació radioactiva.
És Jorge Franganillo, fotògraf inquiet, documentalista primmirat, professor universitari, cap d'estudis de Comunicació Audiovisual a la Universitat de Barcelona. És un vell conegut de Menorca, perquè més d'un cop s'ha vist publicat a la premsa insular.
Aquestes fotografies són ara una exposició itinerant que recorre Catalunya d'un extrem a l'altre. El 16 d'abril s'inaugurava a la magnífica i ben activa Biblioteca Sant Agustí, a la Seu d'Urgell, a Lleida.
AL SETEMBRE l'exposició serà a Barcelona, i té previst de quedar-s'hi fins ben entrat novembre. L'objectiu és, aquí també, remarcar, recordar els riscos greus que l'energia nuclear comporta per a la salut de les persones, i per a la integritat dels espais on vivim.
Aquests riscos són prou coneguts, i miren de dissimular el dolor que van ocasionar. Sembla, però, que la humanitat no hi vulgui mirar, còmoda, mig adormida. Sembla que encara no ha après la lliçó. No encara.
bello.cat / jordibell@gmail.com
