Pregunten al glosador per posar-lo a prova: «Mestre Josep, escoltau, / vós que sou un home entès: / si vos donen un no res, / per quin cap vós l'agafau?». La resposta immediata és: «Quan jo parl amb un bandua, / no solec ser-ne cortès / i si me dona un no res, / el prendré per onsevua». Aclarim que bandua és «persona curta de gambals» i onsevua grafia aglutinada de «on se vulla», «on es vulgui».
La requesta del «no res», voldria referir-la ara (potència que tenen els clàssics, que sempre són útils en present!) a un tal Pablo Llarena, el nom del qual permet, si més no, mantenir la rima: «Escoltau, magistrat Pau, / que en lleis sou un jutge entès: / si vos donen un «no res», / per quin cap vós el jutjau?» És evident que la causa general contra el sobiranisme català resulta d'una construcció en gran part inventada, d'un no res; que el menyspreat «bandua», en aquest cas, seria per al món judicial espanyol el poble català, que s'interroga perplex què succeeix, i que l'«onsevulla» de la resposta seria pròpiament allò de dir «procediré com i per 'on en doni la gana».
El despropòsit, el desficaci!, de l'actuació judicial espanyola en tot allò de reprimir el sobiranisme és, paradoxalment, de jutjat de guàrdia. Prou veus s'han sentit dins i fora de l'Estat espanyol per denunciar-ho. No hi ha pitjor sord que qui no hi vol sentir.
És ver que res sòlid es pot edificar sobre el llim d'un relat fals, de la mentida; però quan se n'esquitxa la gent, aquest fang (chapapote) pot esdevenir ciment en la creació de «veritats». Que la mentida repetida es fa realitat. La tècnica de Goebbels, ministre de propaganda nazi, és en part observable en el mètode que fa servir el govern espanyol per perseguir l'independentisme: individualitzar l'adversari en un enemic únic (tothom que no defensi els postulats del govern serà igualment perillós); carregar-li els errors propis (la violència no la va exercir la policia espanyola, sinó els que van anar a votar l'1-O, acusar als altres d'adoctrinament ells, que no cessen d'entabanar amb mitologies nacionals, complexos d'odis i prejudicis); transposar el procés català per amagar la corrupció sistèmica espanyola; exagerar i desfigurar (els Jordis, violents incendiaris); esborrar les causes del conflicte, silenciar tot allò que no els afavoreix; treballar els mitjans de comunicació al servei de l'Estat creant unanimitats «constitucionals», etcètera.
