Els trajectes entre Barcelona i Menorca es divideixen entre els vols on els passatgers aplaudeixen quan l'avió aterra i els vols on els passatgers no aplaudeixen quan l'avió aterra. Què ho fa? No ho sé. És com els cants d'ànims als estadis de futbol. Qui els inicia? Per què hi ha cants que se'ls enduu el vent i d'altres tenen continuïtat en el temps i fins i tot es fan repetitius i populars? Després de l'aterrament del vol de Ryanair del passat cinc d'abril a l'aeroport de Menorca, els passatgers no vam aplaudir.
Sorprenen els colors i la varietat floral del camp menorquí que podem veure a través de les finestretes del cotxe llogat a l'aeroport. Encara que condueixi jo puc distingir el groc melós de les argelagues, el vermell rosat de l'enclova, el blanc blavós de les caramuixes i el groguissó humit i gras de la canyaferla. És com si el paisatge de Menorca se solidaritzés amb els presos polítics catalans tancats a les presons espanyoles! Com n'és de sàvia i de solidària la natura! I encara més la natura menorquina.
El contrast davant tanta bellesa natural el donen els múltiples trams en obres que ens anam topant a la carretera general entre Maó i Ferreries. També en trobarem dies després quan anem a Ciutadella. Igualment al port. I a Cala Morell. L'Illa sembla que es prepara per als dos o tres mesos forts de la temporada turística. Indiferent, la natura esclata en variats i extraordinaris colors.
Qui va retratar millor la primavera balear va ser Baltasar Porcel amb la seva brutal novel·la «Difunts sota els ametllers en flor». Va fer una picada d'ullet a Bartomeu Rosselló Pòrcel i al seu mític vers: «Era com un brot de flama el vermell damunt el negre del vestit». I els morts: «Jo sabia que arribava el Dia dels Morts perquè rebentaven les poncelles, i les flors es tornaven de bellesa esponerosa, brillant, i als ruscs les bresques degotaven, inflades, gotes de mel». Els amics, els familiars i els condols en persona amb uns dies de retard. En Rafel Florit Pons, germà de la meva sogra, va morir el dia 30 de març a l'edat de 87 anys. Era una persona del camp. Franca, senzilla i bona persona. Al recordatori , semblant a un punt de llibre, encapçalat per la seva esposa Antònia Salord Febrer, hi ha una fotografia de l'hort, una altra d'en Rafel, i una poesia que el defineix: «Trobarem a faltar el teu somriure / dius que ens deixes, te'n vas lluny d'aquí, / però el record de la vall on vas viure / no l'esborra la pols del camí». Descansa en pau. Ja arreplegaràs un hortet allà dalt on sembrar monyacos, tomàtics, tabac de pota i tot so menester.
Per sort també hi ha hagut naixements. El meu cosí Francesc Morlà i la seva dona Marga Febrer van tenir fa poc un al·lot que ha rebut el nom de Bruno. Cada vegada que passen coses bones en la vida de la família del meu cosí no puc deixar de pensar en es conco en Xec. Anàvem a pescar davant Trebalúger amb el llaüt de fibra que mon pare havia batejat amb el nom d'una pel·lícula, «El delfín verde». Calava les xerxes a braó mentre jo remava. Les coses que es perden les persones que ens estimaven i que ens han deixat massa aviat! És llei de vida però no podem evitar que ens facin mal. Benvingut al món, Bruno.
Visita a la biblioteca municipal i a Sa Llibreria de Ferreries. Una sorpresa literària. És obra de Joana M. Febrer Rotger, ha estat publicada gràcies a un esforç dels seus fills i es titula «El misteri dels vestits esquinçats i altres relats d'infantesa». Què hem d'exigir a un llibre? Veritat. Amenitat. Autenticitat. Sinceritat. Qualitats assolides amb escreix en aquest llibre. Me'l vaig llegir en un parell d'hores i el regust final és assossegat i plaent. Com menjar una cirera. Veus els personatges, entens els sentiments que els uneixen, t'identifiques amb els drames que pateixen i somrius amb les facècies paternals. El compararia amb «La minyonia d'un infant orat» de Llorenç Riber, però en versió femenina, la qual cosa el fa encara més actual. Com a lector en vull més d'aquestes senzilles històries. I és una de les moltes qualitats d'aquest llibre. No t'atipa, et deixa amb ganes de més.
Després de dinar al Tritó del port de Ciutadella ens trobam el pescador Antoni Gonyalons. Tenim la mateixa edat -ell és un mesos més jove-, hem anat a escola junts i hem jugat a futbol en el mateix equip. Ens uneix una estima distanciada com moltes amistats que tenen en comú bàsicament la infantesa. Ens diu que té la barca a Ciutadella i que a l'abril ha començat la temporada de la llagosta. M'agrada que sigui pescador professional. Si poguéssim fer una foto de la classe dels nascuts els anys 1960 i 1961de les escoles velles de Ferreries del carrer Fred -ara convertides en el geriàtric municipal- i la comparéssim amb una foto actual ens adonaríem de la varietat de les professions i els camins que la nostra generació ha anat agafant: pescadors, escriptors, empresaris, polítics, sabaters, fusters... Em recorda tot plegat l'obra de teatre «La classe morta» de Tadeusz Kantor. Qui pot predir el futur dels infants? Quin camí acabaran agafant? És un misteri que només el temps és capaç d'escriure. TRITÓ. Castellà tritón. Semidéu marí, home de mig cos en amunt i peix de mig cos en avall.
