Les morts de Gabriel i Diana Quer, els atemptats islamistes, tot confirma que la violència, que un temps semblava que havia quedat arraconada, al segle XXI ressorgeix de les seves cendres.
Després de la Segona Guerra Mundial el món va quedar empatxat de destrucció. Els ministeris de la Guerra van ser reconvertits en departaments de Defensa. La població, que abans abraçava amb ardor les aventures militars dels seus governs, ara s'hi enfrontava agrament.
França va haver d'abandonar Algèria el 1962, no perquè el seu exèrcit no pogués vèncer els guerrillers, sinó per l'oposició de l'opinió pública. Una dècada més tard, els Estats Units renunciaven a continuar lluitant a Vietnam davant la potent mobilització ciutadana. La Guerra Freda va afermar el moviment pacifista. «Fes l'amor i no la guerra» fou un eslògan proclamat arreu. John Lennon demanava que es donés una oportunitat a la pau; les multituds corejaven la seva cançó «Imagine».
La situació donà un tomb el 2001 amb l'atac a les torres bessones de Nova York. Fou l'excusa perquè el 2003 els americans desencadenessin la segona guerra d'Iraq, una ofensiva de tipus colonial per deposar un règim hostil. La Primavera Àrab del 2011 fou utilitzada per alguns països europeus per escapçar el règim d'un altre vell contrincant: Gadaffi. La seva mort ha arrossegat al caos l'Àfrica subsahariana, que s'ha omplert de grups islamistes, i la Mediterrània central, que rep els refugiats de tots els conflictes en marxa.
Els terroristes d'Al-Qaida i l'ISIS intenten exportar a Europa el terror. Els seus atacs, poc nombrosos, però amb un impacte mediàtic brutal, han provocat una regressió en matèria de drets civils. Els governs retallen la nostra llibertat de cent formes diferents en nom de la seguretat, sense evitar un clima social de temor, ben perceptible a les grans capitals: París, Londres, Brussel·les,...
La violència ha passat a ser moneda comú. El Govern de Mèxic intentà aturar el poder dels cartels de la droga i, lluny d'aconseguir-ho, va expandir l'ambient criminal a tot el país. Paradisos turístics com Acapulco i Cancun, s'han tornar llocs perillosos. Davant els atacs amb morts, els Estats Units han demanat als seus ciutadans que evitin la zona, però al seu país pateixen constants atacs de ciutadans armats contra escoles i tot tipus d'esdeveniments.
Amèrica Central és lloc inhòspit, assolat per grups paramilitars i colles d'adolescents que imposen el seu terror a ciutadans i comerciants. Brasil és el país més violent del món, amb més morts que a la guerra de Síria. Àmplies zones d'Àfrica estan igual. El 2008 es va haver de suspendre el ral·li París-Dakar, per l'amenaça terrorista; ara se celebra a Amèrica del Sud. L'idíl·lic Mali, on l'artista felanitxer Miquel Barceló feia llargues estades des del 1988, s'ha convertit en un infern, que no ha visitat des del 2011.
És un tòpic que el terrorisme és fruit de la injustícia i la pobresa. Tanmateix, els pares dels terroristes tenien menys mitjans i formació que els seus fills. Les desigualtats sempre han estat presents al món i en molts països s'han reduït considerablement. La violència no té una fàcil explicació econòmica; les seves causes són més aviat ideològiques. Bin Laden era el fill d'un multimilionari.
Les guerres han canviat de soca-rel. Abans, els soldats s'enfrontaven en punts estratègics per controlar el territori i quan un bàndol veia la partida perduda es retirava o es rendia. En l'actualitat, s'han convertit en el que els grecs deien una lluita agonística, a vida o mort, i així els conflictes s'eternitzen. Les trinxeres de la I Guerra Mundial s'han traslladat a les ciutats i el patiment i les morts dels civils s'incrementen de forma exponencial.
La violència s'ha instal·lat en la nostra societat. La que anomenem «de gènere», homes que apallissen dones fins a la mort, és molt visible. No és tan sols que ara surtin a la llum crims que anteriorment quedaven ocults, sinó un fenomen en expansió. Així ho indica la multiplicació de fets similars, com les agressions dels fills als pares, que entre el 2012 i el 2017 s'han duplicat; a Menorca un jove de 26 anys va matar son pare. O els assassinats de fills pels seus progenitors; aquí vam ser testimonis del de Mònica Juanatey.
La violència dels grups radicals d'aficionats al futbol, que deixa una reguera creixent de morts, i converteix el Mundial de Rússia en una autèntica ruleta russa, apunta en el mateix sentit. Paral·lelament, avancen els partits polítics extremistes, que propugnen l'expulsió dels immigrants i fan bandera d'un nacionalisme excloent i xenòfob, amb tints violents. El seu missatge ha provocat el Brexit al Regne Unit i l'elecció de Trump als Estats Units.
Al nostre país augmenta la incitació a l'odi i l'enaltiment dels terroristes. Polítics i artistes defensen la violència contra els enemics, prenguin el nom d'espanyols o catalans, fatxes o populistes. Com a reacció, s'endureixen les lleis i els jutges són més rigorosos en aplicar-les. Així es crea una espiral d'acció-reacció, que crispa de cada cop més la societat.
La violència s'ha convertit en el llenguatge de la nostra època. L'escena més recordada de la pel·lícula «Pulp Fiction» és aquella en què els protagonistes volen el cap d'una persona dins d'un cotxe; el comentari irònic de l'actor provocava un atac de riure entre els espectadors.
Montaigne reflexionava amb horror com les promeses del Renaixement havien donat pas a les lluites de religió, que arrossegaren Europa a un enfrontament sagnant entre catòlics i protestants. La violència que emergí ens recorda com és de fàcil que l'aspiració humanista de pau i fraternitat acabi sent eclipsada per les pulsions agressives del ser humà.
amendezvidal.blogspot.com.es
