Amb ses eleccions locals i autonòmiques as cap de cantó, sa carrera electoral fa mesos que, de facto, ha començat entre ses diverses formacions polítiques. Un tema recurrent i que s'ha convertit en tot un clàssic a n'aquesta època de s'any és es debat sobre ses pensions públiques.
Sa jubilació és sa situació administrativa a través de sa que un treballador en actiu passa a una situació passiva o d'inactivitat laboral. Bé per haver arribat a s'edat màxima per poder fer feina —papà Estat sempre mos ha de fixar quan podem començar a fer feina i quan hem de replegar es tapinets i partir—, bé per malaltia o incapacitat. Aquí entra en joc sa prestació monetària que rebrà i que coneixem com a pensió.
Segons s'article 25.1 de sa Declaració Universal des Drets Humans de 1948, «tota persona té dret a un nivell de vida adequat que li asseguri, així com a sa família, sa salut i es benestar, i especialment s'alimentació, sa vestimenta, s'habitatge, s'assistència mèdica i es servicis socials necessaris; té dret així mateix a una assegurança en cas d'atur, malaltia, minusvalia, viudesa, vellesa o altres casos de pèrdua des seus medis de subsistència per circumstàncies independents de sa seua voluntat». Però sa pregunta és, ¿són ses actuals pensions públiques suficients per assegurar un nivell de vida digne?
La sra. Fátima Báñez, ministra de Treball i Seguretat Social, cada dos per tres repeteix que ses prestacions estatals estan garantitzades i que, per tant, es dia de demà es contribuents cobrarem sa nostra pensió, que no mos hem de preocupar de res ni un fil. Una veritat a mitges, ja que es polítics mos amaguen que, segons es propis càlculs des Govern recollits per sa Comissió Europea, sa taxa de substitució de ses pensions públiques s'enfonsarà ses pròximes dècades. Fet que suposarà una davallada de s'actual 75 per cent a un 48 per cent. És a dir, una retallada de ses condicions de jubilació de prop des 40 per cent degut a un sistema de pensions que demogràficament és inviable. S'obsessió de sa nostra classe política per mantenir un sistema de pensions públiques ineficient està posant en risc un nivell de vida digne pes pensionistes des dia de demà.
Sa classe política és plenament conscient que es sistema públic de pensions no s'aguanta de per aumon, i pretén amagar-mos ses retallades que vindran. No en trobaran cap (de polític) que no tengui un fons d'inversió o un pla de pensions privat. Cap des quatre grans partits està actuant amb honradesa cap a sa ciutadania espanyola amb aquesta qüestió.
Urgeix que es ciutadans reivindiquem es nostro dret a gestionar i decidir econòmicament es nostro futur davant una classe política que només mira per ella i mos condemna a sa pobresa. Urgeixen ses reformes necessàries per caminar cap a un sistema de pensió mixt o de capitalització com tenen Suècia, Regne Unit o Chile, que mos asseguri una vida digne es dia de demà. Toca parlar-ne. ¿Pensions públiques o dignes?
