Els dies s'esmicolen entre els dits, desitjosos de congelar el temps. Aquesta setmana, he acomiadat dos dels nostres amics de sempre. Sembla mentida, però costa deixar partir. La pau és allà on es troben el blau del cel i del mar, i el plaer, en les coses senzilles. Deixant l'aixeta dels records oberta, com si l'ànima em rallés. Enrere queden les aigües turquesa, els viatges, els balls, les festes i els tallers.
Vaig cotitzar 50 anys, perquè abans no ens asseguraven fins que no havies complit els 16. Llegeixo: «Gràcies a l'esforç i la solidaritat de tots els espanyols, hem avançat en el camí de la recuperació i del creixement. S'han creat més de 600.000 llocs de treball que constitueixen una gran fortalesa del sistema públic». Certament, les imatges de la vida quotidiana rallen d'estudis i de feina, de màxima dedicació. Conciliar els anys d'infantesa dels fills o les dependències dels pares. Tanc l'àlbum i segueixo el full: «Amb l'objectiu de conciliar millores anuals garantides amb la necessària salvaguarda econòmica per a les generacions futures, al 2018 l'increment de la pensió serà del 0,25 per cent». La carta de la mxinistra Fàtima Bàñez és infame.
Ens volen bloquejar, com un aparell vell que el decanten per poc intel·ligent, per espatllat o per tonto. Convertir-nos amb obsolets, muts, i adormits per sempre. Els preus pugen més que les pensions i els salaris, s'ha perdut tot allò que va costar sang i suor d'aconseguir. Intolerable.
