Ma mare està convençuda que acabaré a la presó per culpa dels meus escrits dominicals. No en fa cabal. Diu ben tranquil·la que així podré escriure a costa de l'Estat. Ma mare és així. Rebel. No suporta les injustícies. Tal vegada ens ve de família. En temps de la República, quan l'àvia Maria Pons Florit estava embarassada de la meva mare, van arribar a les cases de Sant Patrici, lloc del terme de Ferreries on n'eren els pagesos, uns milicians que volien detenir el meu avi matern. Mentre un soldat encanonava l'àvia Maria amb el màuser, la punta del canó dirigida a la seva panxa esclatant, el meu avi Joan Pons Allès, Es Cuco, sortia per una finestra i fugia cames ajudau-me. Aquesta persecució em recorda la contada per Günter Grass a la seva meravellosa novel·la «El timbal de llauna». Els milicians l'encalcen carregant els fusells com ho fan amb Joseph Koljaiczek els uniformats de la policia militar de Bissau? Joseph es va amagar davall les faldilles de l'àvia d'Oskar Matzerath i així va poder burlar els perseguidors uniformats i armats. Quina estratègia va fer servir l'avi matern Joan Pons Allès per deixar enrere els milicians? No ho sé. I, com que no ho sé, ho embastaré. Així funciona la narrativa. La ficció. Els novel·listes no ho podem evitar. Tal vegada som escriptors perquè ens incomoden els buits. Una avantpassada meva de la branca de l'avi matern desconeixia que patia favisme. Un dia la van trobar desmaiada enmig d'un camp de faves. He tingut la necessitat d'omplir el buit deixat per la memòria i donar el mateix desenllaç al meu avi fugitiu. No recorda l'episodi familiar de l'al·lèrgia a la lleguminosa, travessa el favar del Jardí de Sant Patrici, però no pot avançar víctima del pol·len de les plantes. Cau en terra, inconscient. Allà el troben i el detenen els milicians.
Tornant a na Rosario, t'ha de marcar que un milicià encanoni ta mare quan ets dins la seva panxa. O no. Desconec com funciona la sensibilitat uterina, però la por, la incertesa, l'estrès i l'instint de supervivència personal, maternal i familiar ha de produir endorfines o d'altres molècules derivades que han de forjar o influir en el caràcter futur de les persones que les han patit i que hi han estat exposades. Com el pol·len de les faveres influeix en les persones amb la manca congènita de l'enzim. No ho sé. Sempre m'ha semblat que la por i el terror són potències que tenen el mateixos mecanismes que l'energia i que, per tant, estan sotmeses al seu primordial principi: l'energia no es destrueix, es transforma. Com vaig contar en un escrit anterior, mon pare va dormir moltes vegades a la presó. Sobretot durant les nits de molta calor. Quan feia el servei militar al regiment d'Artilleria des Mercadal, em van tancar un mes al calabós sent caporal primer per haver perdut el subfusell que tenia assignat. Havia estat durant unes maniobres a la bateria de costa de Son Olivaret. Al final, el subfusell va ser trobat. Havia caigut de la caixa del camió on viatjàvem els suboficials. Van ser trenta dies molt agradables. La presó era al cos de guàrdia del quarter des Mercadal i els sentinelles de servei eren els encarregats de vigilar-me. Record que no vaig parar de llegir. Un brigada madrileny d'origen jueu em va carregar de llibres. Me'n va dur un d'Isaac Bashevis Singer, un escriptor nord-americà que escrivia les seves novel·les en jiddisch i que havia guanyat el premi Nobel de Literatura l'any 1978. No puc evocar el títol de la novel·la. Sé que anava d'un jueu centreeuropeu que es tancava voluntàriament dins un espai clos; una comuna, si no vaig errat. Com jo, Isaac formava part d'una minoria lingüística. Escrivia en una llengua fossilitzada i havia aconseguit la màxima distinció literària internacional. Aquesta circumstància em va ajudar a decidir-me a escriure en català. Quan em tocava dutxar-me, dos artillers de guàrdia em conduïen a les dutxes comunitàries armats amb el fusell bàsic carregat a l'esquena. Exagera, ma mare? Em tancaran a la presó per culpa d'aquests escrits ben intencionats? En un país normal, no. A les democràcies occidentals la llibertat d'expressió és sagrada. Hi ha límits. L'insult i la difamació. Són límits que procur no travessar mai. Però és igual. A Espanya hi ha lleis per a la majoria nacional i lleis per a les minories nacionals. Ja ho va deixar escrit Francis Scott Fitzgerald: «Només hi ha els perseguits i els perseguidors, els enfeinats i els cansats». Espanya és un gran favar. Amb perseguits i perseguidors. És igual el que escriguis. El més important és saber el grup del qual formes part. Com a menorquí, sempre formaré part d'una minoria nacional. Serem perseguits fins i tot pels nostres iguals. Aquest és el seu gran triomf i la nostra més dolorosa derrota. Ja va ser apuntat amb molt polèmica per Hannah Arendt al seu llibre «Eischmann a Jerusalem»: «¿Com és possible que els jueus cooperessin, a través dels seus dirigents, en la pròpia destrucció?». Es referia als jueus, però pot ser aplicat a les minories de tot el món. Favisme. Malaltia hereditària caracteritzada per anèmia hemolítica, amb astènia, hemoglobinúria, trastorns digestius i febre. És deguda a la ingestió de faves o a la inhalació del pol·len de la planta, en persones amb una manca congènita de l'enzim glucosa-6-fosfat-deshidrogenasa. La pateixen més de quatre-cents milions de persones.
