En els propers dies, a Menorca, amb motiu del Dia internacional de commemoració en memòria de les víctimes de l'Holocaust, tindran lloc diferents actes en record dels morts de la barbàrie nazi. Encara batallem pel significat real d'aquell horror i per açò no ens és d'estranyar que continuadament surti a col·lació. L'ombra de les cambres de gas d'Auschwitz s'allarga, es fa present, perquè no ens hem tret del damunt el sofriment. Com assenyala Reyes Mate en el llibre «El tiempo, tribunal de la historia», acabat de publicar, si l'imperatiu de la memòria ens interpel·la amargament i inquieta és perquè ens resistim a veure la història des dels ulls de les víctimes. Som profundament idealistes i ens neguem a mirar el dolor. Emborratxats amb la idea del progrés, veiem les injustícies i el patiment com el seu preu i també, de la mateixa manera com era percebut en els camps de concentració, com una banalitat.
El feixisme, el nazisme i el franquisme van ser formacions històriques irrepetibles. Vull dir que cal estudiar-les amb profunditat, sense caure en comparacions frívoles amb el nostre avui. Ara bé, és pertinent assenyalar aquells seus aspectes que perviuen encara en nosaltres. Si posem ulls fits en el passat històric per entendre'l, raó de més per ser crítics amb el nostre dia a dia, afrontant el mal sense venes als ulls. Per a mi, una característica d'aquelles dictadures que sobreviu en nosaltres i fins i tot es fa gran per moments és la desraó, la desraó que empeny a les destruccions o que ens fa mirar cap a una altra banda quan les veiem perpetrades per altres.
Efectivament, ens resistim a considerar les persones de carn i os, ens neguem a veure que estem en un planeta limitat i que l'estem destruint. Ens enorgullim d'haver «progressat», però seguim pensant sense tenir en consideració el sofriment, els desvalguts, la realitat mateixa. Prevalen les desraons a les persones. Per açò, el progrés és només un mite, prejudici que ens embriaga. Ho vam poder veure bé el passat 1 d'octubre a Catalunya. La defensa de la «unidad de destino en lo universal» va estar per damunt dels drets humans. Fa anys que l'Estat espanyol hauria d'haver afrontat el tema territorial des de la democràcia i sempre tenint present els drets més elementals, però opta pel idealisme, menystenint la realitat. Una desraó.
Tot recordant Walter Benjamin, Reyes Mate ha posat l'accent que la felicitat és possible sempre i quan tinguem assumit que el sofriment es la condició de tota veritat. És amb el patiment de l'altre que ens despertem, sortim de l'abstracció, i arribem a l'existència conscient. És important assenyalar-ho ens uns moments en què els smartphones i tabletes, googles i facebooks, ens precipiten a viure en bombolles i ens alienen de les converses cara a cara, que són les mestres de la vida democràtica.
Ludwig Wittegenstein deia que el més difícil de veure és el que està davant els nostres ulls. Procurem enganar-nos malgrat les evidències. El record de l'Holocaust hauria de servir per aquest motiu per tenir ben oberta la vista per afrontar els mals: els autoritarismes, les violències, les injustícies, les corrupcions, els malbarataments de recursos naturals i humans... la destrucció de l'home per l'home.
