Dilluns passat va ser el dia més trist de l'any. Com que vivim en una societat global que té l'anglès com a llengua universal aquesta jornada melancòlica rep el nom de Blue Monday. El que va començar com una campanya publicitària destinada a promocionar les rentadores ha acabat tenint una estructura científica gràcies a la barreja de l'estadística, l'esperit màgic i la ironia compartida. El tercer dilluns té totes les consideracions de la tristesa. Fa poc del canvi d'any, hi va haver en la majoria de la gent una alegria personal i col·lectiva amb el trànsit, el gener es torna costerut i sol ser el mes amb més dificultats econòmiques per culpa de les despeses fetes durant les festes de Nadal, Cap d'any i Reis i les vacances que duen incorporades. És temps de tornar a la monòtona realitat i encarar sense purpurines l'any recent iniciat. A més, els dilluns duen ja aferrat l'estigma de la tristor. És el dia més dur i desagradable de la setmana. Transcorreguts els dos dies de festa torna la feina. I, encara que aquesta feina t'agradi, és un canvi que el cervell i l'organisme ha d'assimilar. És com la síndrome postvacacional. Després de la treva de l'estiu és difícil incorporar-se de nou al ritme de la resta de l'any. La conclusió és que l'ésser humà precisa d'una rutina per ser feliç, eficaç. Un excés de rutina també ens desmotiva i alenteix la nostra productivitat per culpa de la previsibilitat. Per tant, l'ésser humà necessita trencar aquest ritme quotidià. És el peix que es mossega la coa. Entram d'aquesta manera en una espiral de rutina i de canvi necessària i amb conseqüències en el nostre equilibri emocional.
No és una moda només contemporània donar nom als dies, a les setmanes, als mesos o als anys. Aquesta setmana que hem deixat enrere s'ha anomenat tradicionalment la setmana dels barbuts. És diu així perquè és la festivitat de tres sants que han estat representats en la iconografia cristiana amb una esplendorosa barba: sant Pau l'Ermità, sant Maur abat, sant Antoni Abat. Una setmana que sol ser la més freda i crua de l'any encara que enguany no s'ha acomplert aquesta profecia meteorològica.
A nivell personal crec que la tristesa és l'estat original de l'ésser humà. Quan naixem, després dels nou mesos de vacances passats dins l'úter matern, el primer gest fisiològic del nadó és plorar. La resta de la nostra vida consisteix a fugir d'aquesta malenconia original i bastir una estructura emocional que ens atraqui a una idea aproximada de la felicitat. Aquests moments són espurnes d'estrelles travessant el cel enmig de l'obscuritat. Aristòtil obre la seva obra L'home de geni i la malenconia amb una pregunta acusatòria: «¿Per quina raó tots aquells que han estat homes excepcionals, ja sigui en el món de la filosofia, o en la ciència de l'Estat, la poesia o les arts resulten ser clarament melancòlics?». La malenconia i la creativitat van associades. La referència és aquest nadó que plora tot just néixer. El camí que ha d'emprendre té un final que és la mort. Podem sentir milions d'esclats de felicitat al llarg de la nostra vida, la pols lluminosa de les estrelles, però l'única veritat que s'amaga rere el vi, els concerts de música, l'amor, el sexe, la gastronomia, el viatge, una posta de sol… és la certesa del final. «Tots els melancòlics són éssers excepcionals, i no per malaltia, sinó per naturalesa.» Aquesta és la conclusió d'Aristòtil. La tristesa és perillosa perquè és real. Per fugir de la malenconia hem de practicar l'autoengany. Crear els nostres paradisos artificials particulars. Els paradisos artificiosos també són alarmants. Ens poden acabar controlant, convertir-nos en els seus esclaus.
La banda de música electrònica i post punk New Order té una cançó titulada precisament «Blue Monday». Els dos versos finals diuen així: «Diga'm com se sent una persona / quan el teu cor es torna fred». Sempre he estat optimista. Practicant d'un optimisme defensiu. El melancòlic se situa al fons del llac. Només pot ascendir des de les fosques profunditats. És guiat per la claror de les estrelles que travessen la làmina d'aigua. La tradició popular d'aquestes dates hivernals sembla pensar el mateix. El retorn de la llum té una dita que fa referència al cicle de l'allargament del dia. «Per Nadal, una passa de pardal. Per sant Antoni, una passa de dimoni».
Després del dia més trist de l'any la llum comença a guanyar una altra vegada la foscor. Dimecres passat, Menorca va celebrar la conquesta de l'Illa per part de les tropes cristianes catalanes encapçalades per Alfons el Liberal. Saïd ibn al-Hàkam, el penúltim arrais de Menorca, va escriure: «A Menorca, me l'estim amb l'amor malenconiós de qui enyora la unió». Ai, la unió! Quan aconseguirà Menorca aquesta unió enyorada? Primer ha de decidir qui és i, un bon començament, és aquest trenc. Malenconia. Tristesa vaga, ombrívola i persistent. Pres del llatí melancholia, bilis negra.
