Hi ha setmanes que reneguem de les obligacions. Ens agradaria tant temps lliure com per endinsar-nos dins la majoria de les activitats que han proposat els programes festius de Sant Antoni. N'hi ha per xalar. Fins i tot, m'han recordat les paraules d'un tècnic municipal, qui deia que –amb els pas dels mandats- tots els regidors de l'àrea de Cultura creaven una nova iniciativa, inventaven una nova festa o arrodonien una tradició. Tots, volien deixar petjada i, també tots, no restaven les idees dels anteriors. Només en vola qualcuna, i de muntatge en muntatge se'n van molts recursos.
L'orientació de les polítiques culturals sempre ha estat objecte de discussió. Els models que cal aplicar, si dirigir la producció a petita o gran escala. Si l'estimules o la patrocines, i en quin format. Ens agrada un model capaç de prioritzar l'ésser humà, pensada en base al creixement del seu poble. Com una cosa natural, com la societat que es defineix i viu gràcies a la seva identitat. La resta és foto.
A la meva ciutat, fora programa, enguany també s'ha fet l'ofrena floral al monument d'Alfons III. Inventada el 2012 quan governava el PP, avui l'organitza amb Ciutadans, com a entitat i pretén «reivindicar el paper jugat per Maó en la reconquesta de l'Illa». Un acte amb poca o nul·la complicitat quotidiana.
«Sant Antoni i el dimoni jugaven a 31...» diu la glosa. Per açò –parafrasejant Cohelet- hi ha un temps per executar, i un altre per descansar.
