Jo som molt menorquí

Venc a dir. Per jo el 17 de gener és molt important. La reconquesta, si te som sincer, me va venir molt bé perquè si me donen a triar m'estim més quedar-me com som i no com hagués pogut ser. Està clar que allò d'anar amunt i avall amollant bufetades i ganivetades, com passava cap al segle XIII, no és el meu estil. Som menorquí, però no som ase, i si veig que hi ha perill crec que me decant per la prudència i deix que els altres s'enduguin la glòria... I les clotellades.

Noticias relacionadas

Cortina de humo

Más noticias relacionadas

Que la reconquesta fos fa més de 700 anys ens va venir molt bé perquè no veig a la societat d'avui en dia preocupada en partir en tèquina –me neg a escriure vaixell- allende los mares a inflar-se sa cara amb 'es morus'. D'entrada perquè hi hauria pocs voluntaris. És més important actualitzar la foto a Facebook que fer segons què. I els pocs que hi hauria serien molt 'xerecs'. Els hi faltaria mili o estarien més preocupats en ser políticament correctes amb l'adversari –matar-los d'avorriment, a lo millor, explicant de què va '50 sombras de Grey'- o en si les racions de menjar que lis tocaria són aptes pels vegans. Que els hi diguin als legionarios que els han posat a tots a dieta.

Si els joves d'Alfons III no haguessin vingut, avui no menjaríem sobrassada. Aquest és el meu argument principal per estar molt content de ser menorquí. Segurament menjaríem altres plats que són molt bons i que he pogut tastar, però no menjaríem sobrassada ni companatges ibèrics. Viuriem a Menorca, sí, però no a la Menorca que coneixem. I allò que els importa a molts i moltes –perquè tot és qüestió de principis- dimecres no seria festiu. Idò!