L'economista Miquel Puig i l'investigador de la UDG Mostafà Shaim han coincidit a analitzar els resultats del 21-D a Catalunya i el vot massiu a Cs en àrees metropolitanes de fort origen immigrant. En aquestes zones (Baix Llobregat i les ciutats de Tarragona i Barcelona, on curiosament Cs ha obtingut els millors resultats tant al barri més pobre com al més ric), el vot d'esquerres era abans majoritari. Ambdós analistes constataven que prop de quaranta anys de democràcia i de Generalitat no han propiciat per part del catalanisme hegemònic el reconeixement d'aquells ciutadans. La fractura social ja hi era abans que el relat oficial, irritantment pervers, l'atribuís al sobiranisme. On queda allò d'un sol poble, divers, plural, però cohesionat per voluntat majoritària, rebutjant la discriminació que suposava aquella nefasta qualificació de xarnegos?
L'any 1977 un destacat dirigent del PSUC, Josep Solé Barberà, basava la nació dels catalans no sols en consideracions geogràfiques, històriques, econòmiques, culturals, lingüístiques i per voluntat de ser, sinó que fixava l'atenció en la presència massiva d'una classe obrera immigrada i, doncs, despenjada de les condicions anteriors. «El PSUC –escrivia- ha lligat pràcticament tota la classe obrera catalana, la nascuda ací i la provinent d'altres llocs d'Espanya, al sentiment nacional i a la idea que és un factor essencial d'avenç democràtic i de progrés, i que tota la classe treballadora conscient, fent seva la necessitat del recobrament polític de la Catalunya autònoma, lluita no sols pel seu alliberament de classe, sinó a més per l'alliberament dels seus sectors d'origen».
Farien bé les esquerres d'explicar molt més i millor que la lluita per la llibertat de la nació acollidora és la mateixa lluita per la llibertat de les nacions oprimides, i que el populisme de qui ven fum i maniqueisme viu de la fractura, com els escarabats de merda d'açò mateix, i amaga el discurs de l'opressió. Vegi's, si no, l'efecte devastador sobre les classes populars de les polítiques dels qui han governat fins ara i dels qui donen suport al govern de Mariano.
Res no tem tant el poder com una societat mobilitzada, capaç de teixir propostes i lluites generadores d'alternatives per a la vida comunitària. Als partits catalans republicans, la suma dels quals ha guanyat a les urnes, els correspon ara una tasca imprescindible: demostrar a tota la ciutadania que la República i els valors republicans són un bé comú, que té com a motor la justícia social perquè ningú no se'n pugui sentir exclòs. I açò també val per a les nostres Illes.
