Que el plurilingüisme no és un fet assumit al nostre país ho evidencien situacions com les que mobilitzen a gent en contra de que els metges coneguin l'idioma amb el que se'ls hi poden adreçar els seus pacients. L'hispanista Enrique Ros criticava recentment en una entrevista les carències de la docència lingüística a Espanya. Fill d'uns immigrants catalans que ha viscut la major part de la seva vida a Suïssa, no arriba a comprendre aquesta situació i ho fa a partir de la seva experiència al país helvètic.
A les escoles suïsses s'estudia, a més de l'anglès, com a mínim una segona llengua nacional i ens planteja com es posarien els gallecs o els andalusos si haguessin d'escollir entre el català o l'eusquera com a segona llengua obligatòria. No sé si a les universitats de Valladolid, Jaen o La Corunya existeixen càtedres de l'idioma basc o català, es pregunta, però el que està clar és que el plurilingüisme no el tenim gens assumit tal com passa a Suïssa, on és un tema de la vida quotidiana que per descomptat, tampoc s'empra políticament per guanyar vots. Aquesta espècie de sentiment de supremacia d'un idioma davant d'un altre, no fa més que empobrir la visió que hem de tenir de la vida i del món, generant conflictes lingüístics gratuïts. Per no afegir a l'assumpte més errors històrics de base com, per exemple, seguir promocionant el doblatge a les pel·lícules en comptes d'emprar subtítols per tal de deixar gaudir de l'idioma original amb el que es va concebre la cinta i alhora, contribuir a aprendre millor les llengües.
