Encara que la societat menorquina era llavors més pobra, he de reconèixer que vaig créixer en un paradís gastronòmic. Per començar, la meva mare era una gran cuinera. Encara ho continua sent, però amb l'edat ha perdut facultats i energia. A pesar que les forces no l'acompanyen és capaç de fer plats tradicionals de dalt de tot. El seu plat estrella, no obstant açò, és la caldereta de llagosta.
L'àvia Maria també era una cuinera excel·lent. Feinejava amb una cuina de llenya i, quan preparava arrop de figa de moro o caragols amb gust de tem, me'n duia una embosta a ca nostra o enviava a dir que l'anés a buscar a la seva caseta del carrer Fred. El plat que record amb més nostàlgia és el més senzill de tots: una paellada de patates fregides cuinades a foc lent en una bassa d'oli d'oliva. No només era l'àvia materna i ma mare les grans cuineres que ens proveïen de plaers gastronòmics constants (esclata-sangs amb moniato, coques de brossat, palangana de patates amb molls, bistecs russos, panadera de xai, macarrons amb carn capolada, bunyols amb mel o arrop, formatjades de carn o rubiols farcits de pinyons, panses, espinacs; torró de la reina i cuscussó per aquestes dates). També la matèria prima era més pura, contundent i primitiva. Llet, brossat, mantega. Mai oblidaré una mantega de cacau que venien a la botiga de queviures de la tia Matilde i el conco en Josep que van tenir durant uns anys al carrer Nou, al costat de Ca na Genera. No suport les cremes amb avellanes. Em sembla que els fruits secs s'apoderen de la textura i del sabor de la mantega de cacau. És un gust personal no compartit per la majoria, és clar. A la botiga familiar del carrer Nou venien caça, mel de bresca, bacallà salat -que llavors era menjar de pobres-, espàrecs salvatges, verdura des Verger, fruita dels barrancs...
A uns vint metres de la casa on vaig néixer i vaig créixer, aferrat a l'ajuntament, hi havia el forn de Can Marc. El pa era sublim. Les coques blanques sense sal han marcat també el meu gust. Només he pogut trobar un pa semblant fora de l'illa. És el pa francès. Vam aprendre els menorquins i en especial els ferreriencs del gran poble francès el secret de l'elaboració del pa durant la curta dominació estrangera? Podria ser perquè els millors croissants -banyes, és el nom nostrat- que he menjat mai, ja fossin buits o plens de cabell d'àngel o carn capolada els vaig comprar a Can Marc de quan tenien el forn aferrat a l'ajuntament. Ara continuen sent meravellosos, però la memòria estimula les pupil·les gustatives. Les coques també eren fabuloses. Dolces o salades. I els dolços. Se m'ha quedat gravat l'imperial. Puc estar equivocat, però em sembla que no era de pa de pessic, sinó de tortada. Ho he consultat. Em diuen que no. L'imperial era fet amb pa de pessic. Congret. També venien tortades. Però l'imperial era fet de congret, crema i merenga torrada.
No era un forn, però també venia pastes. Era una botiga especial. Rams de plàtans canaris. Amb calçons curts menjant un rubiol de verdura de Ca n'Angeles. Sublim. Estic rallant d'un radi de pocs metres del voltant de ca nostra. Els meus vesins del nucli antic. Carrer Sant Bartomeu, Es Pla de l'Església. Les hòsties ofertes durant el sant sagrament i elaborades per les monges franciscanes del Convent també eren delicioses, pa de Déu. Cap avall, en direcció al poble nou, abans del carrer Fred hi havia la Plaça de la Peixateria que llavors tenia un altre nom que, com Miguel de Cervantes, no vull recordar en cap moment. Can Masseo oferia uns gelats artesanals extraordinaris i uns polos, ja fossin d'anís, de llimona, de taronja o de rosella, amb un gust molt pur. Els gelats amb garrot rebien el nom de xupins. D'on provenia aquella paraula? El gelat valencià -i el torró- té molta fama. Un xuplit, en valencià, és una xuclada. Els gelats proveïts de garrot es xuplaven. Ve d'aquí la paraula? Qui sap. Els hi ho hauríem de demanar. A Can Masseo també servien un dels plats més típics de Menorca i d'una saviesa gastronòmica extraordinària. La perdiu amb col. A nivell personal crec que la tríada menorquina del bon menjar estaria formada per la caldereta de llagosta (primer), la perdiu amb col (segon) i la tortada (postres). A Cas Sucrer del mateix carrer Nou venien merengues, melindros i palos farcits de crema amb un gust absolutament diàfan. Una creació que va quedar de Cas Sucrer van ser les roquetes de Cala Galdana, una recepta secreta que continua elaborant un deixeble de Joan Serra, el pastisser Lluís Febrer. Sortint de Ferreries podies trobar el millor gelat de vainilla del món a Can Torres de Ciutadella, la millor caldereta de llagosta de la terra a Can Burdó de Fornells o les millors escopinyes al mercat del peix de Maó. Ha desaparegut aquest paradís gastronòmic menorquí? Per suposat que no. S'elaboren vins extraordinaris que no s'elaboraven abans, el formatge obté medalles arreu del món, els restaurants han sabut fusionar la saviesa gastronòmica del passat amb els nous corrents internacionals i es conreen productes agrícoles seguint els estàndards ecològics i respectant la proximitat. És el temps el causant del canvi. No el temps històric. El temps cronològic. Es dedica menys temps a l'elaboració dels productes. El temps s'ha accelerat. I l'excel·lència precisa del foc lent de la paciència. Bones festes.
