Quan va haver acabat el congrés que sobre l'obra literària de Pau Faner va tenir lloc el passat cap de setmana a Ciutadella, i havent escoltat ponències i comunicacions diverses, el novel·lista menorquí, la fotografia del qual apareixia amb una boina al cartell icònic, va agrair als participants i organitzadors l'esforç que havien fet, i va expressar que creia que s'havia parlat d' 'aquell de la boina' i no d'ell, com si ell fos un altre. Un recurs d'humilitat, certament; però en l'expressió del novel·lista em va semblar veure-hi un deix de melancolia. Era evident que durant dos dies s'havia analitzat l'obra ingent d'aquest autor; però ell se'n distanciava i pareixia, en el desdoblament del jo, que hi projectava una mirada atemporal.
L'obra de Pau Faner ha rebut alguns tòpics, com que el seu estil responia a esquemes de realisme màgic, made in García Márquez, o que el seu devessall de fantasia podia arribar a la hipèrbole gratuïta. S'ha aclarit que no és així. És ver que sovint transgredeix la lògica quotidiana i bé que ho fa. No passa açò en els encantaments del folklore menorquí?
Només qui sàpiga transcendir les rutines i veure-hi més enllà de la llargària del nas, podrà captar les meravelles del món. Aquells encantament solien acabar així: «Sereu pobres tota la vida», perquè els ulls adults veien en la realitat una serpota horrorosa mentre que ulls d'infant hi reconeixien una senyora bellíssima, que hauria pogut ser desencantada si el procés hagués seguit endavant.
No es pot negar que al costat del món real hi ha l'improbable possible. En l'Espanya i l'Europa d'avui, que tenen gastades totes les mentides i són dominis inamovibles d'individus insolidaris, segurament la presència de l'element màgic o fantàstic en les nostres vides ens podria ajudar a refer-nos la identitat. Del bosc de les nostres memòries sorgeixen els més saborosos esclata-sangs. Inventar és trobar-los. La imaginació recompon el nostre fardell d'herències i redistribueix els tresors de la memòria. Imaginació no és fantasia gratuïta o purament personal, sinó més tost la recomposició d'allò real en què s'inventen els futurs possibles... Al cap i a la fi, no hem de tenir cap recança a l'hora d'explicar-nos la realitat a través de la ficció, menys encara si sabem que la major part dels relats que hem heretat, que ens havien transmès com a veritats absolutes, han resultat ser faules. Com va escriure Claudio Magris, «la literatura no salva la vida, però pot donar-li sentit».
