Espanya té un greu problema, un problema que té les seves arrels en la seva incapacitat per assumir que va néixer fallida. Perquè és un fracàs néixer fent ús de les armes, a foc i amb sang, no per les arts democràtiques de la seducció, el pacte, l'educació i les bones maneres. La nació imperial es va imposar sobre les altres nacions ibèriques, va parir violentament. Hi ha un alt orgull pel qual la Història d'aquest imperi, on mai es ponia el sol, segons els manuals que vaig estudiar a l'escola, és mostra només en la seva cara més amable i triomfal i no en la més real, més viscuda, la que realment s'hauria d'estudiar, que és la del patiment que va infligir a molts pobles d'Europa i del món, per aprendre dels errors i per valorar les singularitats de tota casta dels pobles que va oprimir.
D'aquesta manera, els països catalans són part d'Espanya, sense però que s'accepti de cap manera que van patir per les polítiques de Castella, com tampoc la seva manera de ser lingüística i cultural. Es volen castellanitzats, tot negant en les mesures impositives per aconseguir-ho que es vulgui espanyolitzar a ningú. Així, els nacionalistes i adoctrinadors sempre són els altres. Si recordo la repressió que va patir la població menorquina el 1707 per part del rei Felip per haver fet costat a l'arxiduc, seré acusat d'adoctrinador. Si recordo que el 1802, quan els anglesos van abandonar l'illa, la majoria dels illencs eren anglòfils, també seré criminalitzat. Si denuncio la injustícia que es va cometre el 1810 contra el capità la Broma, el qual va ser afusellat per sedició en la revolta menorquina d'aquell any, també seré acusat d'adoctrinador.
Per açò és inevitable relacionar la semblança del cas espanyol amb el de Turquia, que encara avui no vol reconèixer de cap de les maneres el genocidi armeni, la matança que va perpetrar quan es va enfonsar, amb motiu de la primera guerra mundial, l'Imperi otomà i es va forjar un estat nació delerós de ser uniforme. Sempre amb agressivitat: política, judicial, policial, si fos necessari també militar. Negant els altres i imposant, en un espirall en la que sembla que la violència és part constitutiva de la forma d'identitat. Sense cap voluntat de fer un projecte comú, reconeixent les pluralitats i les diferències, amb ganes de no voler repetir tristos episodis de la història.
La Constitució va recollir el fet nacional espanyol franquista, imperial. Des d'aquesta base essencialista és impossible discutir. Davant la posada en qüestió del model de la nació espanyola, es reacciona religiosament i de forma identitària. Catalunya ho ha viscut prou bé els darrers anys.
Aquest nacionalisme espanyol, autoritari, controlat per l'oligarquia de dretes, és justament hegemònic perquè ha aconseguit que fins i tot l'esquerra l'assumeixi com a seu. Ens hem cansat d'escoltar de figures de l'esquerra espanyola que el problema català era més un obstacle que una ocasió per avançar en polítiques progressistes. En boca de Pedro Sánchez, i no diguem d'Alfonso Guerra i de molts altres exbarons socialistes, hem sentit dir prejudicis impropis d'una persona que per ideologia hauria de ser atenta a la reflexió, a la llibertat i a l'humanisme, respectuosa amb les diferències nacionals.
Catalunya va veure bé la impossibilitat d'una Espanya federal. En les darreres setmanes i dies ha vist també com l'esquerra espanyola està agafada de cap, mans i peus del nacionalisme espanyol. Perquè el model colonial espanyol es reprodueix, com un robot replicant, arreu. D'aquí l'estirada d'orelles de Pablo Iglesias a tothom que surti de l'aparell d'organització.
En una espirall com l'actual, en la que fins i tot el PSOE ha posat llenya al foc, és molt possible que l'ofensiva vagi més enllà de l'aplicació del 155 i s'arribi a consumar més retall en llibertats. Espanya: abans feixista que rompuda.
