Sustenten una creença o una opinió amb intemperància i sense sentit crític, són fanàtics (de l'adjectiu fanaticus, -a, -um 'inspirat, ple d'entusiasme'). S'ha d'entendre: fanum, en llatí, és 'temple', i es deien «fanàtics» els sacerdots de Bel·lona, Cibeles i altres deesses, que es lliuraven sovint a celebracions místiques. Són, idò, individus gens donats a 'enraonar', visceralment negats per als raonaments. N'hi ha molts en camp dels sentiments forts, siguin esportius, religiosos o polítics. Abanderats i «a por ellos»!
Quan sentim fanàtics, encesos de catalanofòbia, bramar contra l'«adoctrinament» dels infants a les escoles catalanes, que sembren, diuen, la llavor de l'independentisme, demanem-nos com pot ser que vegin odi en qui mostra coneixements de geografia, ciències naturals, història, llengua, matemàtiques... i no vegin l'odi que arriba en camionetes plenes de personal uniformat i amb porres, que esbatussen amb ràbia gent indefensa i disparen bales de goma...
El fanatisme creu descobrir la palla a l'ull d'altri sense veure la biga dins el propi. Els ministres que volen 'espanyolitzar', els mitjans (de comunicació?) i els tertulians que difonen coses com la manipulació de les ments de petits i grans a Catalunya s'han instal·lat en la postveritat.
La política entra ben poc a les aules; açò sí: els mestres, com a professionals preparats, en general no expliquen ja res semblant a èpiques nacionals, fetes d'herois, relats imperials, formación del espíritu nacional o il·lusions més o manco místiques. Jo no hi sé trobar fanatisme en qui canta «caragol treu banya, puja a la muntanya...», explica els límits territorials de la llengua catalana i el seu model de registre culte al costat de les peculiaritats de cada parla o bé prova de desfer el mite de Don Pelayo i la Reconquista. Un professor que pondera als seus alumnes el tresor de la literatura espanyola té el dret de pensar també en el que es perden aquells a qui mai no han parlat d'Ausiàs March, Maragall, Espriu, Rosalia de Castro o Celso Emilio Ferreiro. I si el govern arracona dels programes curriculars matèries que, com la filosofia, ajuden a formar un pensament crític, deu ser perquè el relat del poder no es qüestioni. En el fons, no ens hem mogut gaire d'aquell temps decimonònic, en què un ajuntament debatia la conveniència de crear una escola pública i l'alcalde, gran terratinent i comte per més senyes, contestava perplex la petició del pedagog: -Però així els pagesos aprendran de llegir i escriure...! (Llavors no hi havia RTVE).
