Amb la situació política actual, ja fa setmanes que m'he cregut en l'obligació de dedicar els meus articles a Catalunya. És un privilegi poder disposar amb llibertat d'una pàgina de diari, i l'he volgut emprar tant per opinar com per informar de fets que no sempre s'arriben a conèixer fora de l'àmbit català.
En aquest període m'ha sorprès -i m'ha indignat- comprovar que, la majoria de mitjans, no solament oculten una part important de la realitat que es viu a Catalunya, sinó que manipulen la informació. No és aquest el cas del diari MENORCA, que fins al dia d'avui ha publicat tot allò que subministren les agències de notícies i que -al meu criteri- ha estat prou prudent a l'hora de posar titulars.
Però quan escric aquestes retxes que es publicaran dimecres, som en el dilluns previ al dimarts en què el president Puigdemont compareixerà davant el Parlament -si no li impedeixen per la força. S'haurà acabat un nou set d'aquesta llarga partida, i així és que qualsevol cosa que ara escrigui, ja serà vella. Encara que en puc avançar una: la partida no s'haurà acabat.
Per més que mos vulguin fer perdre la memòria, aquesta partida va començar ja fa uns quants anys. I el desencadenant no va ser el nacionalisme, com ara es vol fer creure, sinó la fatiga diària de comprovar que Catalunya aporta molt més que no rep de l'Estat, en perjudici del benestar social de la seva població. I que l'escassa inversió en infraestructures -mentre a fora floreixen autopistes, línies d'AVE i aeroports ruïnosos- frena el seu creixement.
És un fet real que s'ha volgut emmascarar de mil maneres, però que és un veritat que es pot tocar amb les mans. La mateixa veritat que ara comencen a descobrir els governs de Balears i de València i que -no tenguin cap dubte- acabarà provocant conseqüències, si no és que el govern espanyol canvia la seva manera de fer dels darrers tres-cents anys.
I no és una exageració. És una realitat que té la seva metàfora en el desert en què, els governs encastellats a Madrid, han convertit tot l'interior d'Espanya. I el seu repicó, en l'alarma amb què els diaris andalusos calculen la reducció dels ingressos que rebria Andalusia si Catalunya s'independitzàs.
El primer set de la partida podria haver estat curt -i únic- si el jugador que té el poder i la força hagués volgut jugar bé, que vol dir estar disposat a fer política i acceptar les regles de joc del consens. Però no va ser així, segurament perquè està afectat per la paràlisi d'una concepció de l'Estat que ja no es correspon amb la societat actual. I que tard o d'hora qualcú haurà de fer canviar.
Per haver-ho intentat, aquests mesos Catalunya ha patit les set plagues d'Egipte, però a diferència de la Bíblia, aquí les víctimes no han estat els egipcis sinó el hebreus. No les repassarem, ara. Però és evident que ni les plagues no han aconseguit fer acotar el cap als dirigents ni espantar els seus votants. Al contrari, han crescut.
Fins al punt que l'1 d'octubre l'equip local van guanyar el joc, que no el set. Va aconseguir fer el seu referèndum i va poder mostrar davant el món que l'equip visitant recorria a pràctiques inadmissibles per la seva violència. I allò que es pretenia un afer intern, es va convertir en un problema internacional. Empitjorat pel discurs del rei, que en comptes de reduir tensions i establir ponts, va obviar els centenars de súbdits seus que havien quedat ferits i va beneir l'acció del govern.
Els estats encara callen. Però no ho ha fet la premsa més influent, que ha posat Catalunya en el mapa i reclama negociació. Ni les organitzacions pels drets humans. Ni els premis Nobel de la Pau, que s'ofereixen per mediar. Ni el govern suís, que no està sotmès al jou de la Unió Europea. Ni l'ONU ni el Consell d'Europa, que exigeixen investigar la violència d'aquell dia, encara que el ministre Zoido els ho vulgui impedir.
I s'ha falsejat la realitat. L'1 d'octubre, els Mossos d'Esquadra van complir l'ordre de la jutgessa i van clausurar el doble de col·legis electorals que la Guàrdia Civil, i sense recórrer en cap cas a la violència. I el 8 d'octubre, a la gran manifestació espanyolista reunida a Barcelona, pretesament a favor del seny, el crit més corejat va ser «Puigdemont a la prisión», en record d'aquell de «Mas a la cámara de gas», i l'elogi d'una policia estatal que mereix tot el respecte, però que encara no feia una setmana havia deixat imatges gràfiques que Catalunya difícilment podrà oblidar.
La darrera plaga d'Egipte ha arribat la setmana prèvia a la compareixença del president Puigdemont d'aquest dimarts. La imatge d'esfondrament econòmic que s'ha volgut crear amb la fuita d'algunes grans empreses de Catalunya, animada amb un decret del ministre de Guindos. Encara que, tanmateix, els entesos saben que un simple canvi de domicili social no té cap repercussió econòmica important.
Però quan es publiqui aquest article, el set ja s'haurà acabat. Sabrem, si no li ho impedeixen per la força, quina és la determinació del govern Puigdemont a partir del compromís que va adquirir quan es va presentar a les eleccions. Els dos milions tres-cents mils ciutadans que, a pesar de la violència, van decidir votar, li donen poc marge de maniobra.
I sabrem també si queda alguna cosa d'aquella Espanya que, en temps d'ETA, proclamava que sense violència tot es negociable.
