Devia tenir onze anys. Era un matí, pocs minuts abans de les nou. Em dirigia a peu al col·legi Pere Casasnovas, pel camí Vell, llavors encara sense asfaltar, en solitari. Al meu davant anaven dos fillets de la meva classe. Uns metres més enllà trescava un canet petaner. Els companys, al veure'l, van començar a riure per la seva condició de mestís i poc afortunat, potes curtes, cos allargat i coa de porquet. Un dels bergantets, més amb voluntat de jugar que altra cosa, li va llençar una pedra amb tan mala fortuna que el va ferir al cap, per caure a l'acte. El qui havia llençat la pedra, al veure que l'animalet no es movia, s'hi va atracar i al comprovar que l'havia mort es va esfondrar. Es va agenollar al seu costat i va plorar a llàgrima viva una bona estona, fins que va ser agombolat pels seus amics. El record del ca mort i del fillet sanglotant sense consol m'acompanyaran fins que em mori. La vida és un nores, un bluf i està plena d'absurditats, de febleses i d'accidents, com per encara jugar amb la violència. Massa gent adulta juga amb pedres, sense principis.
Totes les cultures, l'espècie humana, és agressiva i dona de mamar de natural a les seves noves generacions l'aversió a la diferència, sigui quina sigui, a la diferència de classe, de raça, de religió, d'orientació sexual, i també a la diferència lingüística. Els pobles del planeta han resolt històricament les diferències a base de garrotades, uns, però, n'han donat més que altres, els més grans en població. És el cas de la nació castellana, totpoderosa, asimètrica, respecte a la catalana.
Com va assenyalar el filòsof lliberal Isaiah Berlin, «ni amb la més cuidada educació es pot dissipar l'agressivitat humana, però per apaivagar-la pot servir d'ajuda l'estudi de la Història, el Dret comparat i l'Antropologia, l'estudi de les diferències culturals». Amb la voluntat d'assentar una ètica respectuosa i dialogant. Per aquesta raó, va ser una llàstima que, engegada la transició, no s'afrontés un sistema educatiu a les Espanyes de llengua castellana pel qual s'ensenyés a respectar i valorar les minories nacionals de la península Ibèrica. Vist en perspectiva, però, era impossible. Perquè, a més de la por pels sabres, hi va haver la voluntat de bastir la Carta Magna per emparar per damunt de tot la supremacia d'un poble sobre els altres. És la desconfiança, la por, la que explica també la disposició, per exemple, que prohibeix la federació de les terres de parla catalana, els Països Catalans. I un poble que viu amb por és un poble indigne i infeliç perquè es sap no estimat, com va recordar Carles Boix, el professor de Ciències Polítiques de la Universitat de Princeton, el passat onze de setembre a la seu de l'Institut d'Estudis Catalans.
L'arquitectura del pacte social del conjunt d'Espanya va fer fallida el juny del 2010 amb la sentència del Tribunal Constitucional que va passar pel ribot l'Estatut de Catalunya, una norma votada pel poble. D'haver estar mínimament intel·ligents, els dos grans partits que s'han alternat en el govern durant pràcticament quaranta anys, el PP i el PSOE, haurien d'haver vist la ruptura amb Catalunya que provocava la sentència. Lluny de veure-la, però, han seguit caparruts, defensant un edifici, la Constitució, que es veu esfondrat no tant sols des de Catalunya sinó també des de les illes Balears i València.
El govern de Rajoy mai ha volgut dialogar amb Catalunya, sempre s'ha parapetat darrera les runes constitucionals, atrinxerat. Primer, només va oferir el silenci i el menyspreu, ara finalment ha respost com un fillet petit, amb la força, amb la pedrada, de l'Estat. Potser a un infant el pots perdonar que jugui amb pedres, però no a un registrador de la propietat. Ignominiós!!
