Enginyers de la desigualtat: el requisit

Noticias relacionadas

Posar el picarol al moix

Más noticias relacionadas

Naturalment, els idiomes han de servir per a la lliure comunicació entre persones i mai no haurien de ser polititzats fins al punt d'esdevenir elements de divisió i desencontre. Ni haurien de ser instruments de violència, com els catalanoparlants hem tastat amargament («Una tal lliçó hem hagut d'entendre, el meu poble i jo», escrigué Salvador Espriu) al llarg de la nostra història. Si més no des de les normatives derivades de la Nova Planta de Felip V (s. XVIII), que imposaren el castellà en els usos de la vida pública, els diferents governs espanyols, en dictadura com en democràcia, obliguen al seu requisit lingüístic (qui no sap espanyol no accedeix a una feina pública) i no han encobeït l'existència de ciutadans irredents que no considerin l'espanyol superior als dialectos provinciales, que ara en diuen «cooficials». Aquí, «legalment» hauria de ser tan cooficial el castellà com el català. Però sabem que no és així en la pràctica. L'Estat espanyol manté pel que fa a les llengües una legalitat asimètrica. Resulta insensatament injusta l'exigència del requisit per a un idioma i no per a l'altre. La convivència i harmonia social exigeixen tractaments no desiguals.

Al nostre país, per desgràcia, el terme bilingüisme es continua usant, des del supremacisme castellà, per referir-se a un model en què hi ha uns parlats obligats a saber dues llengües i un altre grup que s'autoatribueix el dret a restar monolingüe en la seva llengua. Cal ser molt conscients d'aquesta realitat quan es fan comparacions transnacionals, perquè altrament correm el risc de no entendre res.