La primera preocupació d'una mare neix durant l'embaràs. La salut és un dels valors més potents, que incrementem quan rallem d'una criatura. Després serà el part, el pit, si en sabrem tenir cura, la criança, l'escola, l'educació, l'adolescència... en tot aquest procés, n'hi ha que perden els mapes i cerquen respostes contínuament. Arriba la moto, les festes, el canvi de ciutat, els viatges a l'estranger o la universitat. I passes pena, com si ja no poguessis lliurar-los de qualsevol inclemència. Però has après que tot és tan senzill com estimar, educar amb amor i humor. Perquè els fills són generadors de somnis i d'alegries.
També hi ha preocupacions que no es poden contagiar, com visualitzar l'estat d'alerta terrorista en la seva ciutat d'adopció, Barcelona. Contestem «sense por», impregnant-nos del bàlsam de la solidaritat i l'ajuda quotidiana. La Rambla, amor de vianants, és alliçonadora.
El que més m'entristeix és la gran quantitat de bajanades que s'arriben a dir, els mitjans que exhibeixen víctimes, les pugnes que volen treure un rèdit polític, el postureig, els comentaris xenòfobs que obliden que tots som víctimes del succeït. Qualcuns graten la ràbia de la maquinació i la premeditació, més preocupats per quina és la llengua que els comunica.
Em fa posar els pèls de punta la banalització de la vida en la seva expressió màxima que deixarem als nostres fills. Buits de discurs i plens de tòpics. Açò sí, és temor de mare.
