Que el nostre estil de vida i pensament és plenament neoliberal fins el punt que s'ha naturalitzat de tal forma que és molt dificultós pensar-ne un de diferent o, dit d'una altra manera, resulta més fàcil imaginar la fi del món abans que la substitució de l'actual sistema per un altre, s'ha posat de manifest aquests dies.
Les respostes als atemptats de Barcelona i Cambrils han seguit les pautes del món que van sembrar la Margaret Tatcher i el Ronald Reagan en la dècada de 1980 i del qual en som hereus. Per la lògica neoliberal hegemònica, només hi ha individus, per res totalitats i sistemes socials a entendre i desgranar. Un atemptat no és símptoma de res i la violència només mereix la mateixa resposta: la violència. Una persona inadaptada és només fruit d'ella mateixa i ha de ser tractada o bé per la psiquiatria o bé internada a la presó. Si davant els problemes laborals i de vivenda abans es convidava a visitar als advocats dels sindicats i als partits polítics per resoldre els conflictes, ara es convida a visitar els psiquiatres, les farmàcies i els gimnasos. Els estats de l'ànima ara són coses, extirpables i controlables per psicofàrmacs. Del 1988 al 1998 el consum d'antidepressius i ansiolítics en molts països occidentals es va duplicar i triplicar. A Espanya, es prescriuen amb regularitat de tal forma que som campions del seu consum. Segons l'OCU, la presa de benzodiazepines ha augmentat un 57% en dotze anys. Actualment la ingesta d'aquestes drogues és quatre vegades més gran que a Alemanya i fins i tot superior al dels Estats Units. L'àmplia difusió de les drogues no mereix ni la més mínima reflexió política.
Deixant de banda, les mostres de solidaritat amb les víctimes i els seus familiars i les manifestacions de dol, que crec responen a sentiments universals, les respostes polítiques als atemptats, transversalment compartides, han estat donar àmplia veu als responsables de l'ordre públic i fer alabances als mossos i cossos de seguretat, així com donar altaveus a les sortides de to d'alguns periodistes i comentaristes que es fan passar per intel·lectuals i que carreguen fort contra l'Islam i tota forma d'alteritat, inclòs el nacionalisme català.
La resposta política, mecànica i automàtica, sense pensar-hi gens, al que hauria de ser un símptoma a estudiar per tots els seus costats, ha estat l'augment de la plantilla dels mossos d'esquadra. Cinc-centes membres més. En cap moment, ningú ha fet una pausa en aquesta espirall per dir que potser seria més pacificador, més eficient en termes socials per integrador, i fins i tot més rendible en termes econòmics, contractar antropòlegs, sociòlegs o ensenyants per parlar amb les comunitats musulmanes del país. Tampoc no he sentit a ningú dir que cal ser crític amb el terme «terrorisme» perquè sota aquesta estora s'estan posant problemàtiques, com poden ser el de les sectes i alienacions personals, que ben segur no tenen a veure per res amb les formes de terrorisme com els de l'ETA o el Grapo, per posar uns exemples.
Si per una banda m'he emocionat davant les mostres de dol i el monument de flors i espelmes de la Rambla, per una altra m'he sentit com un estrany, com un friki, quan he vist el menyspreu més absolut a les lliçons de les ciències humanes i socials, a les reflexions crítiques que des de la Il·lustració han caracteritzat la civilització europea, com si no fos possible no ja un món millor, més respectuós i just, sinó fins i tot somiar-hi. És l'ordre neoliberal naturalitzat.
