Joan F. López Casasnovas17/08/17 0:00
TW

Agost de 1945, els EEUU llancen damunt Hiroshima i Nagasaki sengles bombes nuclears. Dia 8, a Barcelona, Franco nomena el comandant d'Estat Major Bartolomé Barba governador civil de Barcelona, el qual, poques setmanes després, negava a la revista falangista «Destino» que hi hagués cap «problema catalán». «Quizá todo esto no sea ya más que una vieja historia venturosamente superada». Per al militar franquista en exercici de governador civil, amb la victòria de Franco el problema s'havia d'extingit. «España –deia- siente con orgullo la emoción de Cataluña, es decir, la alegría de que estas tierras prósperas pertenezcan al territorio de nuestra grandeza, y de que la sangre y el espíritu que aquí se enaltecen por el trabajo y en las artes sean nuestros también». Jordi Amat, en un llibre de recent publicació comenta que la tria de les paraules és delatora. Barba no deia que Catalunya formàs part d'Espanya, sinó que, literalment, li pertanyia («Com una pàtria. Vida de Josep Benet», ed. 62, 2017; p.64).

Noticias relacionadas
Joan F. López Casasnovas

Posar el picarol al moix

Más noticias relacionadas

Contra aquesta actitud colonitzadora lluitarà la resistència catalanista des d'aquell mateix moment, en situació de clandestinitat i sota una repressió duríssima. La figura d'un jove advocat, d'extracció social humil i conviccions cristianes, serà cabdal en gairebé tots els episodis principals d'aquesta lluita fins a esdevenir en les eleccions constituents de 1977 el senador més votat de Catalunya en tot el que duim de democràcia electoral. Josep Benet sempre va defensar la necessitat de lligar les llibertats nacionals amb l'alliberament de les classes subalternes. L'emancipació de la classe obrera i l'emancipació nacional havien de formar part del mateix combat. D'aquí que Benet defensàs diversos militants comunistes davant el Tribunal de Orden Público i que, des de la seva independència política i conviccions catalanistes, optàs sempre per estratègies unitàries i, quan va caldre, amb el PSUC.

El colonialisme espanyol als Països Catalans, amb etapes més o manco fortes, ha estat una constant del segle XVIII fins ara. Les polítiques seguides pels diferents governs espanyols actuals l'han fet rebrotar i les conseqüències, passi el que passi l' 1-O, són ja irreversibles. Si més no a Catalunya, la desafecció al sistema i l'independentisme ha crescut exponencialment i els qui no deixen que la població de la nació catalana s'expressi democràticament en un referèndum és perquè ho saben. Jacobins de dretes i d'esquerres tenen por: a Catalunya es juga el manteniment del podrit statu quo del règim del 78 o el començament dels grans canvis necessaris en totes les nacions ibèriques.